PARAULES. Sí, diguem-ne enfrontament sense que ens caiguin els anells. Les grans opcions polítiques generen opinions oposades i un cert nivell de crispació, que posa a prova la maduresa de les societats. Estem parlant de la independència, i no és un tema menor; és lògic que saltin guspires. Per sort sempre hi ha algú que hi posa una mica d'humor, com ara Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior de les Cases, com encertadament l'ha batejat Antoni Bassas. Fernández ha reduït l'enfrontament a una paròdia dient que moltes famílies no s'havien pogut reunir per Nadal per evitar parlar del tem a. I, home, això més aviat sembla confondre els desitjos amb la realitat (el manual del PP i de Ciutadans diu "fractura social" i sembla que no pararan fins a provocar-la). Des que el ministre va treure el tema, la gent no ha parat de replicar-li, de vegades de broma i de vegades no; la família és un àmbit molt complicat, i a les llars catalanes no falten motius de crispació, des dels preus fins a l'atur, la hipoteca... I gosaria dir que la llei de l'avortament també portarà fractures no desitjades, si se'm permet l'expressió.
IMPOSICIÓ. La política potser ens crispa, de vegades; és un risc real, tenim precedents propers en el temps i en l'espai, cal estar ben vigilants. Però el que fractura de veritat és la imposició. ¿No en sap res, el ministre, de les famílies que es van trencar de veritat, no pas metafòricament, a causa de la repressió franquista? Es diu que l'independentisme genera enfrontament; potser sí, perquè les implicacions pràctiques i emocionals són rellevants. Però amagar el cap sota l'ala no és una posició madura. Hem de mirar que l'enfrontament sigui lleial, democràtic, i que no deixi cicatrius. Perquè no tenim alternativa. ¿O es pensen que aquest país esdevindrà serè i harmoniós com la Comarca dels hòbbits amb un 80% de ciutadans rebotats perquè no se'ls ha deixat votar, i amb una majoria sobiranista obligada a renunciar al seu programa, als seus ideals?
BARALLES. Això no vol dir que tanquem els ulls davant del risc d'una divisió massa exacerbada. Però en aquesta terra de discreció i hipocresia, on campen expressions com "Aquest mal no vol soroll", "Qui dia passa any empeny" o "En política es pot fer tot menys el ridícul", potser hauríem d'aprendre de la democràcia espanyola, en què el PP i el PSOE (i els seus respectius votants) fa trenta anys que es diuen el nom del porc sense que això hagi impedit ni un sol sopar de Nochebuena i sense que ningú amb dos dits de front temi que el país es parteixi en dos. Hem d'aprendre a discutir-nos i a barallar-nos, amb aquella alegria amb què debaten a les teles espanyoles, que s'insulten molt i després van a fer el gintònic tots plegats. Aquí, a l'oasi, hem passat trenta anys mamant el discurs pujolista, fill de la dictadura i de la immigració massiva: "La unitat civil del poble català és el valor suprem!" Ara, per sort, hi ha un canvi de paradigma, i som majoria els que creiem que la millor garantia de la unitat civil és la democràcia. I amb aquesta convicció, senyor ministre, li prometo que el Nadal que ve, si no sap on menjar-se els torrons, a casa meva tindrà un plat a taula. Potser ens barallarem, i si els nostres crits ressonen pel celobert, segur que algun veí dirà, amb la copa a les mans: "Això passa a les millors famílies".