Guanyar vol dir ser molts
Carme Forcadell i Joaquim Forn fa tres anys que són a la presó. La seva sort es troba actualment entre l'afany de venjança que segueixen manifestant tant la justícia com tota la dreta política i mediàtica espanyoles i la proposta d'indults del govern d'Espanya. També, entre la sobreactuació sentimentaloide i la frivolitat espantosa amb què se'ls ha tractat dins l'independentisme mateix, on no són infreqüents les veus que els critiquen o desautoritzen, amb arguments com ara “haver-se entregat a Espanya”. És ben bé que l'espècie humana és desconcertant. I molt obtusa o molt cínica, de vegades.
A banda de fer palès l'esguerro que suposa el seu empresonament en un estat de dret, tant Forcadell com Forn s'han referit a les eleccions del 14 de febrer. L'expresidenta del Parlament va expressar la idea que li agradaria que el proper govern de Catalunya fos, encara que no va fer servir aquesta paraula, de concentració, format per ERC, Junts, la CUP i els comuns. És obvi que ens trobem a anys llum que això passi, però Forcadell va remarcar que això és el que a ella li agradaria: en altres paraules, mirada àmplia i (com es deia no fa molt, ara crec que ja no s'usa) llums llargues. El que sí que podria passar, i segurament amb més facilitat, és el que va avisar Joaquim Forn, i és que l'independentisme acabi perdent la majoria absoluta al Parlament. Tot cansa, i Forn, que feia costat a Damià Calvet a les primàries de Junts (com Rull i Turull), però que de seguida ha felicitat la guanyadora Laura Borràs, sembla temorós que les inacabables bregues internes dels independentistes no acabin passant factura en forma d'erosió del vot. Per altra banda, també va deixar una reflexió: que cadascú sigui capaç de valorar si fa nosa o si fa servei, i d'actuar en conseqüència. Una idea que lliga amb la que ha expressat repetidament Jordi Cuixart, sobre la necessitat de l'aparició de nous lideratges dins l'independentisme.
Segons com es miri es pot dir que ja han aparegut: serien la mateixa Laura Borràs i Pere Aragonès, que seran els candidats a la presidència dels dos principals partits independentistes. Però tampoc és ben bé així, perquè és públic i notori que votar Aragonès és fer-ho per Junqueras, com votar Borràs és votar Puigdemont. Aragonès encapçala l'opció que les enquestes donen vencedora, però és una figura amb escàs poder mobilitzador. Borràs és tota ella mobilització, com també estan molt mobilitzats els seus seguidors, però falta veure quants són realment, més enllà dels que han votat a les primàries. Borràs ha anunciat que vol anar amb els “netament independentistes”, la qual cosa vol dir que n'hi ha que no ho són. Aragonès, per la seva banda, ha dit que els independentistes han de ser capaços d'establir aliances més enllà de l'independentisme. Són dues estratègies tan contraposades, i les tírries són tan profundes, que està per veure si les dues opcions són o no capaces de tornar a formar govern plegades. I hi ha una cosa clara: en democràcia, per guanyar, és necessari ser molts.
