Aquest magnífic títol malauradament no és meu, l'he tret del discurs d'en David Fernàndez com a portaveu de la CUP al debat d'investidura del president Mas el 21 de desembre. En David ha estat, sens dubte, el diputat revelació d'aquest nou Parlament, l'alè d'aire fresc i renovat que tanta falta ens feia. Només cal fer un cop d'ull a les cares d'alguns que l'escoltaven, començant pel president Pujol, que és qui menys em sorprèn. Jo puc donar fe de l'atracció que sent, des de sempre, pels corrents joves de l'independentisme català. Però també el to amable de la rèplica del president Mas o la cara entre sorpresa i preocupada d'en Joan Herrera, comprovant, potser, que les revolucions han canviat de direcció.
En David no només va fer un discurs il·lustrat, educat i alhora ple de determinació i propostes alternatives. Hi estarem o no d'acord, però també va demostrar que, més enllà dels laments, hi ha gent que afronta la situació a la qual hem portat la nostra societat i que ho fa vivint d'una altra manera.
Cada cop hi ha més veus que parlen de la urgència de repensar el món i d'iniciar un nou procés, una nova interpretació plena de franquesa, claredat i rigor, és a dir, de transparència. I això requereix una concepció adulta i responsable del que és la política, el treball, l'economia, el consum, la tecnologia, el progrés, la religió o la identitat.
Totes les èpoques porten transformacions, però la nostra, la del segle XXI, les ha portat a una velocitat tan espectacular que les brúixoles ja no ens funcionen i mirar pel retrovisor, que és el que estàvem acostumats a fer, només ens pot portar a estavellar-nos contra l'obstacle més inesperat. Què fer doncs davant aquesta desorientació intel·lectual, financera, política i ètica? En tot cas, el temps no és el nostre aliat, és el nostre jutge i per això mateix necessitem respostes urgents. No necessitem mestres de pensament ni doctrines úniques. Un amic meu diu que cada vegada que un intel·lectual ha pretès donar resposta a la pregunta "Què cal fer?" hi ha hagut una catàstrofe.
En els moments crítics que vivim avui com a societat global i com a país, es fa més necessària que mai la capacitat de lideratge i de visió de futur. Però, com deia, en cap cas es tracta d'un lideratge fonamentat en veritats úniques sinó de lideratges i de visions múltiples i cooperatives que recullin els somnis i les necessitats de les societats i que les ajudin a fer-los possibles.
Però, dit això, també permeteu-me dir que hauríem de començar per aprendre a escoltar. No cal inventar res, perquè ja hi ha un nou món en construcció que aporta solucions concretes, el que passa és que aquest nou món ens incomoda perquè o som còmplices del món vell o estem segrestats per ell. O potser no volem deixar el que ens pensàvem que era una zona de confort i resulta que no és més que un miratge perillós. Un exemple? El d'Islàndia, un país que ha sortit de la crisi amb una profunda renovació democràtica, que ha passat de l'estat de fallida a una revolució d'innovació social i moral impulsada per les persones. La Revolució de les Cassoles va ser una revolució pacífica liderada per moviments ciutadans que va provocar una reforma profunda de la Constitució i noves eleccions. Aquesta Constitució no va ser el producte d'un grup de polítics escollits seguint equilibris de poder. La feina de la ponència redactora es podia seguir en directe per internet i els ciutadans podien anar enviant, via xarxes socials, els seus comentaris i suggeriments i anar assumint el document amb els canvis que anava adquirint. El text que va sortir d'aquest procés participatiu es va aprovar en un referèndum a finals d'octubre amb més del 80% dels vots a favor i ara espera la ratificació del Parlament després de les eleccions de la primavera.
Pel que fa la crisi econòmica, la fórmula islandesa és seguida amb atenció pel Fons Monetari Internacional però oblidada pels grans mitjans de comunicació, segurament perquè contrasta amb les polítiques europees. Islàndia ha optat per no pagar els deutes, engarjolar els responsables i mantenir l'estat del benestar, i en canvi Europa ha optat per les retallades de salaris i l'augment d'impostos per poder pagar els deutes, escanyant classes mitjanes i baixes, sense que quedi clar que per aquest camí aconsegueixi alguna cosa.
Escoltem, doncs, els que ja han començat a viure d'una altra manera. Escoltem els que aporten, no els que es queixen i diuen que tot va malament, perquè em temo que només estan guanyant temps perquè res canviï. Intentem ser hackers de l'impossible, perquè potser és l'únic camí que ens queda per fer canviar el rumb de les coses, tant des del punt de vista nacional com social.
