Iceta, al rescat del PSC
Caigut i desarmat José Zaragoza, desactivat José Montilla, arraconat i/o expurgat el "sector catalanista" representat per Quim Nadal, Montserrat Tura, els germans Maragall et caetera, exiliada a Miami la sempre jove promesa Carme Chacón, esbucats els ponts de comunicació amb el PSOE (Zapatero, o après moi, le déluge ), i, per damunt de tot, demostrada sobradament i a un ritme vertiginós la incompetència de Pere jo-sóc-un-líder Navarro, que només l'encerta quan no hi és, sembla que els quadres emergents del PSC (Mauricis Lucenas, Jaumes Collbonis, Rocíos Martínez-Samperes) han decidit reaccionar acudint al comodí Miquel Iceta. I aquí el tenim altra vegada, fent declaracions contundents, de les que ajuden a definir una línia ideològica i d'actuació de partit.
Miquel Iceta representa el grau zero del PSC. Ni catalanista ni espanyolista, ni maragallista ni montillista, ni molt d'esquerres ni molt de dretes, capaç de projectar la seva vida íntima en benefici de la seva imatge política, infatigable treballador en favor de l'aparat del partit, espavilat i irònic (no necessàriament sempre intel·ligent, però sí més que la mitjana de la classe política), i amo d'una proverbial sinuositat retòrica, Iceta sembla el fontaner ideal per sortir en aquest moment a tapar les múltiples vies d'aigua que amenacen de negar l'espai dels socialistes catalans.
Preservat de les intempèries polítiques com a president de la Fundació Rafael Campalans i com a diputat al Parlament, Iceta ha acumulat prou silenci i prou distanciament del dia a dia per poder sortir ara a establir posicionaments amb més claredat (i, segurament, amb més credibilitat) que el líder Navarro i el nucli més o menys dur que l'envolta. I així, en pocs dies, Miquel Iceta ha fet un parell d'intervencions rellevants. La primera es va produir en una data tan matinera com el dia primer de l'any, que va aprofitar per afirmar que el federalisme no és cap ingenuïtat i que "arribarà" abans que la independència, com si el futur del país fos una carrera de sacs. Unes declaracions que eren un brindis al sol en suport de Pere Navarro, però que no deixaven de ser una declaració de principis que el context reclamava.
Més valuosa va ser l'aportació de despús-ahir, quan Iceta va fer el que encara no ha aconseguit fer Navarro: marcar les necessàries distàncies entre el PSC i el PP i Ciutadans, a fi de conjurar el perill que els socialistes catalans es vegin englobats en un bloc unionista que podria acabar de liquidar-los electoralment. Iceta va ser fi en assenyalar que el PP i C's "neguen l'existència d'un problema a Catalunya, que és com negar la llei de la gravetat". Fins i tot els va retreure, als partits unionistes, la seva actitud respecte d'Artur Mas i d'ERC. Iceta va venir a dir que el PSC es desmarcava tant dels uns com dels altres, però que reconeixia l'existència d'un conflicte i que tenia una fórmula pròpia per afrontar-lo.
Bona operació de rescat d'un discurs propi. Ara falta veure si el rescat arriba a temps.
