23/01/2013

"M'agrada" tant que t'abonyego

2 min

Perdonin si els importuno, però és que tinc una pregunta per a vostès, els persistents i entusiastes lectors de l'ARA digital. Com que també en sóc un, es pot dir que pertanyo a aquesta gran família (el dia que vulguin ens repartim els boàs de l'àvia).

Dijous estava escoltant Catalunya Informació quan van radiar la notícia de l'homicidi de Joan Mascaró. Ràpidament vaig obrir l'Ara.cat amb el desig de saber-ne més detalls. El titular de l'Ara.cat deia: "Maten l'industrial del calçat Joan Mascaró en un atac al carrer a Menorca". Més avall, el sotstitular aclaria: "L'empresari, de 67 anys, ha mort a causa de les diverses ganivetades que ha rebut d'un home que l'ha abordat a prop del seu domicili de Ferreries". El món es torna hostil, aspre. Fins i tot Menorca acabarà semblant El Bronx. Després de llegir tan infausta notícia, vaig observar que 127 lectors havien clicat la casella "M'agrada" de Facebook.

Desconcertat, vaig recapitular pas a pas, sense perdre la calma (no vaig xisclar): hi havia hagut una baralla en un carrer de Ferreries, a un dels dos adversaris -molt estimat a l'illa- l'havien apunyalat i s'havia mort abans que arribés l'ambulància. En aquests moments encara em demano què els devia agradar d'una notícia com aquesta. Per què van clicar "M'agrada"? Va ser un impuls o bé una acció meditada llargament? Potser alguns volien fer públic el seu afecte per Joan Mascaró, els va agafar per sorpresa i van reaccionar així. Ara bé, l'opció "M'agrada" de Facebook n'és de debò la manera idònia? Fins on arriben els límits de Facebook?

Com més va, més matisos anem deixant pel camí d'allò que pretenem comunicar. Tard o d'hora, a la sortida d'un funeral, quan ens disposem a donar el condol, ens acostarem a la vídua i li direm compungits: "M'agrada". Ella ja ens entendrà.

stats