23/06/2018

Majories

3 min

La moció de censura, i la formació del govern Sánchez, ens han sorprès. Però si hi reflexionem copsarem que hi ha una sorpresa encara més gran: que ens hagi sorprès. Perquè els que són factors fonamentals en una democràcia parlamentària estaven -de fet, ho estan- ben a la vista. En primer lloc, la dreta (PP i Ciutadans) no té majoria al Congrés. En segon lloc, l’esquerra estatal (PSOE i Podem/Compromís) tampoc en té, i si hi sumem la no estatal (ERC, Bildu) segueix sense tenir-ne. En tercer lloc, els partits de centre catalans i bascos (PDECat i PNB) són decisius: poden formar majories per la dreta i per l’esquerra. Cal notar, també, que una gran coalició PP-PSOE tindria majoria. En un règim parlamentari els governs poden ser monocolors però han de disposar d’una majoria, potser passiva, al darrere. Per tant, la configuració parlamentària que acabo de descriure hauria de portar o a un govern avalat per una majoria de centredreta, o a un que avalés una majoria de centreesquerra, o a la gran coalició.

En el moment polític actual, l’opció més factible depenia del nivell d’intransigència dels diferents partits en el tema català. Si els vots catalans estiguessin confinats en un gueto parlamentari, inutilitzables per la dreta i per l’esquerra, el govern esperable seria una gran coalició. Però no es va imposar, senyal que el gueto tenia murs poc sòlids. I, efectivament, per fi l’esquerra s’ha mostrat més flexible que la dreta i això ha portat a descartar, primer, la gran coalició i a convergir, després, cap a un govern sostingut sobre el centreesquerra. El govern de dreta no majoritari del qual es partia només havia de topar amb un seriós entrebanc, com ho ha sigut la sentència de la Gürtel, per deixar pas a les tendències de fons.

Que s’hagi elegit un govern que, per ser-ho, ha utilitzat vots del PDECat i d’ERC és significatiu i no ho hem de menystenir. Vol dir que no es podrà expulsar aquests partits del joc polític parlamentari. Practicar aquest joc, amb intel·ligència i prudència, serà molt necessari. No podem prescindir-ne. L’evolució de l’opinió pública espanyola és un factor clau per al nostre esdevenidor. Que l’aposta de Sánchez de formar un govern que recolza en el centreesquerra, abans que una gran coalició, sigui un èxit és molt important per a Catalunya. I si podem ajudar a consolidar-lo ho hem de fer. Per descomptat no podrem cedir en els principis ni podrem deixar d’insistir en l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. Però, dit això, hi ha molt marge per a l’acció política.

L’evidència de l’existència parlamentària del sobiranisme català, i de les seves implicacions, és el que porta Ciutadans a voler-lo expulsar del Parlament espanyol. No ho aconseguirà. Fins i tot al Regne Unit, amb un sistema electoral que penalitza brutalment les minories, el Partit Nacionalista Escocès, amb una base territorial, està representat a Westminster amb la proporcionalitat que li toca. Com ho estan el sobiranisme català o el basc al Congrés de Diputats.

Des de la perspectiva catalana, les properes eleccions espanyoles, d’aquí un o dos anys, seran un test decisiu de l’evolució de l’opinió pública espanyola. Tindrà moltes conseqüències per a nosaltres que l’aposta de Sánchez, que molts dels seus qualifiquen de massa arriscada, sigui ratificada per l’electorat. És a dir, que el Congrés de Diputats que en resulti tingui, en termes qualitatius, els mateixos fonaments que l’actual (i que millorin els del Senat). En particular, que no compti amb una majoria de dretes. No m’atreveixo a vaticinar res sobre les posicions relatives de PP i de Ciutadans en els mesos que venen. Però en el seu conjunt és previsible que la dreta espanyola faci servir, com ho va fer durant els governs de Zapatero, la carta catalana. Anirà a les eleccions, fent campanya ja des d’ara, sota la bandera de la unitat espanyola i acusant l’esquerra de vendepatrias. Tinguem molt present, repeteixo, que ens convé que aquesta política fracassi, és a dir, que no obtingui la majoria parlamentària, i que com més lluny en quedi millor. Diria encara més: convé que els poders econòmics que donen suport a la dreta visualitzin d’una manera nítida l’altíssim preu que el centredreta espanyol està pagant per la intransigència d’aquesta dreta en el tema català: perdre primer, i no recuperar després el govern, tot i disposar, almenys fins ara, d’una majoria parlamentària.

stats