Doncs sí. El cap de la Casa del Rei, Rafael Spottorno, té tota la raó (bé, a part de tenir els dons de l'oportunitat i de saber quedar-se calladet quan cal). Tres anys d'instrucció del cas Nóos són un martiri. I no hi ha dret. I ara vostè em dirà: "Escolti, hi ha moltes sentències sobre pensions alimentàries en casos de divorci [com per dir un tema, oi?] que tarden un any i mig i que, mentre no arriben, poden condemnar una família a una certa misèria". Bé, a veure una coseta, ¿m'està comparant el que li passa a un ciutadà qualsevol, al qual 150 € poden significar-li menjar tres cops al dia, amb el patiment d'una infanta d'Espanya i el d'un exjugador internacional del Barça? Sí? Doncs l'hi diré molt clar: vostè no té cor (ni sentiments).
El martiri que pateixen les persones importants sempre és superior al de la gent humil. Per què? Coi, la gent humil hi està acostumada, i, per tant, patir és la seva situació vital habitual. En canvi, imagini's que terrible que és el patiment per a qui no ha patit mai. Per a algú que mai ha hagut de mirar el compte corrent a veure si podia anar al supermercat a comprar un quilo d'arròs, patir és una situació totalment nova per a la qual no està preparat. Si ets infanta o neixes en una família benestant, començar a patir així de sobte és un patiment doblement cruel. Per tant, si aquesta fos una societat del benestar com Déu mana, la justícia preveuria una mena de carril bus per gestionar els casos que afectessin la gent important, i per allà hi transitarien alegrement instruccions com les de Nóos, Gürtel i Palau. Per què? Perquè, com tothom sap, "la justícia és igual per a tothom".
