QUATRE APUNTS CURIOSOS sobre els meus amics i altres animals. Tots ells em fan companyia i m'ajuden a entendre el món.
Primer. Aquestes festes he tingut ocasió de conversar amb vells amics, ara ja jubilats, que en la seva joventut, al final del franquisme, van passar per calabossos i presons. Poca broma. Mai, però, n'han fet bandera. Després van fer vida normal, discreta, mantenint la seva radicalitat democràtica. I ara tornen a estar il·lusionats. La seva lliçó és ben senzilla: tenen molt clar que les coses no canvien soles ni des de dalt, sinó gràcies a molts compromisos anònims.
Segon. Tinc bons amics en un poblet petit, insignificant, de gent decent, sàvia i creativa on el qui mana des de fa dècades és un paio indecent, inculte i mediocre. Els millors han triat el pitjor. És aquesta una estranya llei dels homes que es repeteix i que no deixa d'astorar-me. Penseu, si no, en Itàlia. O en la mateixa Espanya.
Tercer. En un racó d'una finestra hi detecto una taca negra. No és d'humitat. Sembla un niu d'alguna bestiola. M'hi acosto decidit a arrasar-lo quan, amb les ulleres calçades i el nas a tocar de la paret, m'adono que allò no és el refugi de cap escarabat repugnant sinó d'un de preciós: són unes petites marietes. Minúscules, arraulides. Hivernen? Sí, es veu que les marietes normalment hivernen sota les fulles o dins l'escorça dels arbres. Ara sóc feliç perquè també ho fan a casa meva.
Quart. La petita tortuga que ens han regalat uns amics fa vida en una caixa de fusta. Si encens el focus que l'escalfa, treu el cap de la closca i mossega l'enciam. Si l'apagues, es torna a ficar dins la closca i s'amaga sota les fulles i dins la sorra del seu jardí engabiat. Amb un simple clic controles i condiciones la seva vida. Però ella és hereva d'una saviesa mil·lenària: es deixa fer i ens sobreviurà a tots.