MEDI AMBIENT
Misc 03/01/2021

Mineria al fons marí, la nova frontera mediambiental

Hi ha 30 llicències d’explotació en aigües internacionals concentrades al Pacífic nord-est

4 min
Protesta de Green Peace amb diferents petites comunitats  Que viuen  De la pesca.

BarcelonaAmb un cant suau, els pescadors fan sonar una malla de closques de coco contra la part submergida de les seves canoes de fusta. Són els encantadors de taurons ( shark callers,en anglès) de Papua Nova Guinea, que des de fa segles atrauen així aquests animals per caçar-los amb les mans, una pràctica ancestral i sagrada. Però les comunitats de la costa oest de la província de Nova Irlanda, l’illa més oriental del país, diuen que cada cop menys taurons responen als seus càntics. El motiu, creuen, són els treballs d’exploració que l’empresa minera canadenca Nautilus ha dut a terme a la zona, on va aconseguir la primera llicència comercial del món per obrir una mina al subsòl marí.

El projecte, anomenat Solwara 1, està aturat des que Nautilus es va declarar en fallida fa més d’un any. El govern de Papua Nova Guinea, que havia atorgat el permís perquè es tractava d’aigües territorials, hi havia invertit 120 milions de dòlars, que ara dona per perduts. “La fase prèvia d’exploració també va deixar danys mediambientals a la zona, però el govern no hi dona importància. El més greu és que no hi va haver consentiment lliure i previ de les comunitats indígenes”, explica a l’ARA Jonathan Mesulam, líder del moviment Guerrers Solwara, que va sorgir en contra de la mina entre les comunitats indígenes.

Si hagués tirat endavant, la Solwara 1 hauria sigut la primera mina al mar profund operativa al món. Però hi ha desenes de llicències demanades i cada cop més empreses interessades en explotar un dels pocs racons encara verges del planeta: el fons dels oceans.

Una superfície equivalent a la de França i Alemanya juntes ha sigut oberta a l’exploració per a potencials mines submarines. Són un milió de quilòmetres quadrats on l’Autoritat Internacional del Subsòl marí (ISA, en anglès) ja ha concedit 30 contractes per explorar la viabilitat de perforar el fons marí a la recerca de metalls, segons un informe publicat al desembre per Greenpeace.

Totes aquestes llicències per explorar aigües internacionals es concentren a la zona Clarion-Clipperton, situada al Pacífic nord-est, entre Mèxic, Hawaii i l’illa de Kiribati. És una zona rica en nòduls polimetàl·lics, que són “roques que es van formar fa milions d’anys, situades a una profunditat d’entre 4.000 i 6.000 metres i que contenen quatre metalls principals: cobalt, coure, níquel i manganès, tot i que també hi ha terres rares, però aquestes en quantitats massa petites”, explica Matthew Gianni, cofundador de la Deep Sea Conservation Coalition.

El cobalt és un material clau per fabricar bateries de mòbils i cotxes elèctrics, el níquel es fa servir als molins de vent i el coure per a les xarxes elèctriques. Per això moltes de les empreses interessades en explotar el subsòl marí sostenen que és imprescindible per poder dur a terme una transició cap a l’energia verda. “Les intenten presentar també com una mineria més verda, perquè no hi ha explotació infantil ni altres impactes contaminants com els de la mineria terrestre”, diu Gianni. El científic, però, desmenteix rotundament l’absència d’impacte mediambiental. “El fons marí és una zona que encara coneixem molt poc, però investigacions recents diuen que hi ha molta més biodiversitat de la que ens pensàvem i també que quan es perd triga moltíssim a recuperar-se. És possible que les mines generin extinció d’espècies, i la recuperació de les zones danyades no es produirà en escales temporals humanes, si és que es produeix”, alerta Gianni, que afegeix que els efectes de l’extracció de sediments arribaran molt més enllà de l’àrea d’extracció. Això sense comptar que el fons marí és un gran magatzem de CO 2 que ajuda a absorbir l’excés que hi ha a l’atmosfera.

Les empreses de la indústria minera submarina “no són les mineres tradicionals, algunes fan molta especulació i fins i tot n’hi ha d’armamentístiques”, denuncia la portaveu de la Campanya contra la Mineria al Fons del Mar, Natalie Lowrey. En el seu informe, Greenpeace detalla que la meitat de les llicències d’explotació en aigües internacionals estan dominades per tres empreses privades: la canadenca Deep Green, l’empresa belga de dragats DEME i el fabricant d’armes nord-americà Lockheed Martin.

Per obtenir una llicència de l’ISA, aquestes empreses necessiten un “país patrocinador”, que cada cop més són petits estats insulars del Pacífic, “que afronten moltes càrregues i riscos com a resultat de les opaques i complexes estructures corporatives” de les empreses implicades, diu l’informe. L’ONG també denuncia l’excessiva influència que aquestes corporacions exerceixen sobre l’ISA, l’organisme internacional amb representació de 167 països (i la UE) que té la potestat única per concedir permisos d’explotació del subsòl marí en aigües internacionals.

Les ONG reclamen una moratòria global a l’explotació minera del subsòl marí, una petició que el mateix Parlament Europeu va secundar en una resolució ja l’any 2018. Alguns activistes confien que el futur Tractat Global pels Oceans, que s’hauria d’aprovar aquest 2021 després de l’ajornament pel covid-19 i de molts anys de negociació, pugui servir per garantir més protecció dels ecosistemes marins.

Però mentre els governs de més de 190 països intentaran el juliol vinent pactar aquest Acord de París pels Oceans, l’Assemblea de l’ISA també es reunirà per aprovar una regulació específica que permeti posar en marxa les mines submarines. En el primer fòrum hi ha els ministres de Medi Ambient -apunta Gianni-, però en el segon hi acostumen a ser els d’Economia o Mineria, amb interessos sovint oposats als dels seus propis col·legues de govern. Falta veure quins dels dos prevaldran.

stats