17/07/2020

Despullada, sense mascareta

2 min

Me n’adono, amb una foguerada de pànic, un cop soc a l’estació: m’he descuidat la mascareta! A la bossa de sempre n’hi dec tenir alguna, de rebregada, però avui porto la motxilla, perquè m’enduc l’ordinador, i a la motxilla no hi tinc totes les coses quotidianes i de primera necessitat que tinc a la bossa de sempre: bolígrafs, llibretes, raspall de dents, mascaretes. A casa, a hores d’ara, també en tinc per tot arreu. Al moble de l’entrada, a la taula d’escriure, a la tauleta de nit. Aviat faran anuncis que ens explicaran com reciclar mascaretes, que ens advertiran que les mascaretes contaminen, que no les podem llençar a terra.

Tornar a casa a buscar-ne una, ara, seria desfer el camí, de nou sense mascareta. A la farmàcia de la plaça en venen, però si no porto mascareta potser no m’hi deixaran entrar a comprar-ne una. Entro a l’estació i agafo el tren. Acoto el cap i procuro fer veure que em miro els missatges del mòbil. Tothom va amb mascareta, fins i tot el pidolaire que toca l’acordió. Al clatell, noto les mirades (potser sorpreses, potser reprovadores) de tothom. Els voldria dir, a cadascun dels passatgers que em miren, que me l’he descuidada, que no és que no vulgui portar-la. Preferiria haver-me descuidat les sabates, preferiria dur un estrip al cul. Em sento despullada, com si els estigués ensenyant una part del cos que no s’ha d’ensenyar, talment com un nudista en una platja de les denominades familiars. Una senyora –ens coneixem de vista, de coincidir a l’estació– se m’acosta. Jo m’he quedat dreta, en un racó, sense gosar seure. Treu un paquet de mascaretes de la bossa i me’n dona una. “Té, té”, em diu. L’accepto agraïda. “Gràcies, me l’he descuidat...”, barbotejo. I faig el gest familiar d’enganxar les gomes a les orelles. Ja està. Ja tinc la boca tapada, ja no crido l’atenció, ja no l’ensenyo, ja no em miraran.

stats