El món màgic

Deia Derrida que una de les responsabilitats més grans a què ens podem enfrontar és parlar d'una persona estimada que ha mort. L'absència fa augmentar el perill que el discurs simplifiqui la riquesa irreductible de qui volíem retratar i homenatjar. Hi ha qui creu, en canvi, que la mort no és el moment de caure en subtileses paralitzants, de servar en una vitrina l'anatomia fràgil d'un record intacte; que cal parlar i dir, a poc a poc, fins i tot el que fa mal. Dir per exemple, amb Miguel Hernández, que " temprano levantó la muerte el vuelo "; o que no perdonem " a la muerte enamorada " ni " a la vida desatenta ".

Sigui com sigui, resta, amb el dolor, l'orgull insubstituïble d'haver tingut un lloc més o menys privilegiat en el seu imaginari, d'haver habitat allò que Machado va anomenar el seu mundo mago. I vist així és evident que, per continuar sentint el contacte amb qui ha marxat, i per lluitar contra el temor de Machado ("¿Y ha de morir contigo el mundo mago? [...] ¿Y ha de morir contigo el mundo tuyo / la vieja vida en orden tuyo y nuevo? "), hem de mantenir una certa fidelitat a la persona que érem en aquell món màgic.

Ja em disculparan, però he aprofitat aquesta columna per començar a fer-ho. A la Tatiana Sisquella la feia esclafir de riure que, havent-nos posat primer ben pedants (Derrida, Hernández, Machado), després ho desinfléssim tot de cop amb aquests mots de Josep Pla: "Bé, tot això que he dit, más o menus, eh? Más o menus!"

Així que no donin massa importància al que he escrit, o sí, és igual. El cas sempre era fer-te riure, Tatiana. Más o menus.