Un Nadal desconstruït
M’arribo a la plaça Sant Jaume tot esperant sentir, com altres anys, una espurna de màgia, una olor feta de l’aspror dels avets, la cera de les espelmes, el fibló del fred, el dring de les nadales, tot això que fa l’essència d’aquests dies... I heus aquí que, una vegada més, aquesta representació nadalenca que l’Ajuntament instal·la em dona les claus del Nadal d’enguany, ja que els artistes solen captar l’esperit dels temps amb més encert i agudesa que tots els analistes.
Aquesta representació parla a bastament, i el que ens diu és dolorós. Deixeu-me que interpreti allò que ha percebut qui ha concebut aquest “pessebre”: s’ha acabat l’atmosfera de tendresa, d’emoció davant la criatura que neix, vulnerable i indefensa, que ens empeny a estimar i protegir; s’ha acabat l’actitud expectant davant d’un any que se’n va i un nou començament conjunt. Però més encara: d’una banda, ja no hi ha un lloc on tothom conflueixi; ja no hi ha estable ni portal on trobar-se, ja no hi ha ni la taula familiar que l’any passat omplia la plaça Sant Jaume. L’espai comú ha estat substituït per cases tancades, amb minúscules finestres il·luminades on les persones no són ja més que unes poques siluetes empetitides i soles. Una imatge desolada, la d’un mur opac, que la mica de llum no aconsegueix matisar. A l’altra banda, sí, tornem a la intimitat, però una intimitat feta de trossos, de fragments, de records esparsos de Nadals antics que ja no són sinó trastos, parracs, objectes per llençar. Just un munt de deixalles, de restes del que fou una festa. Objectes que conservem per no perdre del tot les arrels, la il·lusió de comunitat, de continuïtat, però que no aconsegueixen retornar-nos el sentit original d’una festa emotiva. Tot plegat una metàfora precisa d’on som, la d’un Nadal en què cadascú ha de recórrer a algun fragment de memòria per poder retrobar l’esperit que, teòricament, ha de fer d’aquests dies uns moments especials.
I és que ja no podem creure en miracles i la ficció és massa grollera per mantenir la il·lusió, desmentida per la realitat quotidiana. S’ha acabat aquella sensibleria una mica tova, la del bou i el nen i els pastorets, que ens induïa a creure en la possibilitat d’actes d’empatia i amor en un món hostil. Ara sabem que els pobres que fugen estan condemnats a ofegar-se o a malviure mig amagats i preferim no veure-ho, que fa massa mal i sentim que no hi podem fer gran cosa, però tampoc no podem ignorar-ho; i no hi ha portals de Betlem per acollir-los, ni per acollir les persones que algú ha decidit expulsar de casa seva, siguin palestines, o síries o kurdes, siguin d’on siguin. S’han acabat els contes de Nadal en què tothom podia ser generós i fer feliços propis i estranys; els regals que ens fem acaben sent un gest mancat, una voluntat d’expressar un vincle i prou. I els menjars que mengem, excessius gairebé sempre, ja no són un plaer magnífic, excepcional. Però què ens quedaria del Nadal sense aquests excessos a taula?
Aquest Nadal és especialment desconstruït i trossejat: Catalunya, Espanya, el món, es troben en un final de cicle, ple d’amenaces i conflictes, d’incerteses i pors. Els llums que encenem per combatre’ls gairebé no ens il·luminen; mireu si no el fracàs d’aquesta cimera en què era tan urgent arribar a acords. Pendents com estem d’uns pactes polítics tan necessaris com fràgils; esperant l’arribada d’un temps nou que ens permeti recomençar-ho tot. Un temps que encara no arriba, encara no arriba... Hi ha barcelonins enfadats perquè l’Ajuntament no fa pessebres tradicionals, però sabem prou bé que mirar enrere no solucionarà els nostres problemes, que cal mirar endavant, únic camí possible, i construir nous símbols per a uns nous projectes col·lectius.
Tanmateix, cal morir per tornar a néixer, ens diu el poeta, i aquest temps nostre encara no mor del tot; cada dia es fa més evident que cal un gir enorme en la nostra manera de viure, i uns nous valors van sorgint arreu; som a la gestació d’una societat diferent, esperem que millor, amb uns objectius que es van dibuixant a l’horitzó: una etapa de respecte, d’igualtat, de bondat i de mirar endins més que d’acumular riquesa. Una etapa que els més joves ens assenyalen, ens reclamen, ens exigeixen, i que potser nosaltres no som capaços de crear, però que ells i elles assoliran sens dubte, perquè saben que sense aquest canvi no hi haurà vida possible; l’etapa d’una societat realment solidària i cuidadora. I així podran reconstruir, esperem-ho, la trobada ritual entorn de la vella màgia del solstici d’hivern.
