Misc 22/02/2014

Només un club d’estats?

3 min

El debat sobre la possible expulsió d’una Catalunya o d’una Escòcia independents de la UE es una constant en els últims mesos. Fa pocs dies el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, va tornar a dir-hi la seva pel que fa a aquest tema: una Escòcia independent quedaria automàticament exclosa de la UE i “seria extremadament difícil, si no impossible” que hi pogués entrar en un futur.

El que em crida l’atenció d’aquest debat és que molta gent sembla acceptar, amb preocupant normalitat, que això passaria perquè la UE es un “club d’estats”. Què vol dir aquesta expressió? ¿No compten per a res les persones amb ciutadania de la Unió en aquest escenari? ¿Estem dins d’una associació d’estats sense que existeixin línies vermelles pel que fa als drets dels individus?

L’argument que l’expulsió és ineludible perquè la UE és un “club d’estats” em sembla inadequat i incompatible amb els més essencials principis democràtics i també jurídics. Això significaria que només som súbdits i no subjectes actius de drets en el marc de la UE. Semblaria tanmateix que el fet de tenir la ciutadania de la UE, reconeguda a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, no serviria per a res.

La història ens ensenya que posar l’accent en els drets dels individus o en els drets dels estats canvia perillosament l’enfocament de qualsevol escenari social i polític. Si la UE fos únicament un “club d’estats”, significaria que no hem après res dels errors que s’han comès al llarg dels segles passats i que tants episodis de tristor i desgràcia ens han deixat. L’afirmació que els estats tenen drets que es poden exercir amb total desconnexió i manca de consideració amb els drets individuals ha permès massa sovint el sacrifici d’aquests últims en l’altar de la divinitat estatal.

Crec sincerament que l’amenaça d’expulsió de la UE no es més que un exercici retòric al servei de la campanya de la por que els governs britànic i espanyol utilitzen per intentar influir en l’estat d’ànim de les persones que hauran de votar tant a Catalunya com a Escòcia. Un exercici retòric que té un fort suport mediàtic.

En aquesta línia de reflexió, és interessant fer referència a un document que es pot trobar a la web del Parlament britànic (quina enveja!), en el qual s’analitza la qüestió de la possible expulsió d’Escòcia de la UE. L’autor es Graham Avery (director general honorari de la Comissió Europea). En aquest document podem trobar les següents consideracions: “Per raons pràctiques i polítiques la idea d’Escòcia sortint de la UE i, posteriorment, sol·licitant unir-s’hi, no és factible. Ni la UE (inclosa la resta del Regne Unit), ni Escòcia tindrien interès en la creació de tal anomalia”. “Des d’un punt de vista polític, Escòcia ha estat a la Unió Europea des de fa 40 anys, i la seva gent han adquirit drets com a ciutadans europeus. Si desitgen quedar-se a la UE, difícilment se’ls podria dir que marxessin i tornessin a demanar ser membres com succeeix amb les persones d’un país no membre, com Turquia”.

Interessant reflexió, especialment perquè posa en relleu la importància del dret individual que tots tenim a la ciutadania europea. Des de la reforma del Tractat de Lisboa, el dret individual a la ciutadania de la UE no el pot retirar, sense més ni més i per la força, un estat membre. Per fer-ho cal respectar la normativa europea, que és terriblement restrictiva en aquest àmbit.

Com s’expliquen aleshores declaracions com les que ha fet el Sr. Barroso? En primer lloc, cal tenir present que és una situació que no té precedents i que, per tant, és lògic que hi hagi confusió i opinions desordenades o divergents. Està bé que les respectem totes. Però no hem d’oblidar que les autoritats comunitàries es relacionen, fonamentalment, amb representats dels estats. I que un posicionament o un altre en relació amb aquesta qüestió pot resultar una peça clau per renovar, per exemple, un mandat o un càrrec. A més, aquestes declaracions no tenen cap valor jurídic, cal tenir-ho ben present. En aquest sentit, recordo les primeres declaracions que va fer Viviane Reding, vicepresidenta de la Comissió UE, en relació amb aquesta qüestió, clarament favorables al fet que una Catalunya independent no seria “expulsada” de la UE. Després, un cop rebudes les queixes del govern espanyol, les va canviar.

Tots sabem que fer pronòstics es una excel·lent manera d’equivocar-se. Però sincerament crec que l’amenaça de l’expulsió de la UE és un conte per fer por als nens. I no ens hauríem de comportar com a tals un cop som adults i podem, entre altres coses, exercir el dret a votar.

stats