La cadena alimentària

La senyora es treu el banyador de flors, que deixa en una bossa de plàstic, s’embolica amb la tovallola i s’asseu al banc. “Ja t’espero, ja”, fa. Perquè l’amiga s’està posant les crocs. Totes dues, llavors, caminen cap a les dutxes. “Doncs el que et deia”, fa la primera. “Que a mi em guanyen per la insistència. Em pot venir el gos tres vegades que no li donaré res, però a la quarta... A la quarta li dono tot el que em demana. Els pesats, amb mi ho tenen tot”. I l’altra toca l’ase, com si es morís d’enveja. “La meva està molt mimada i costa molt que mengi”, es queixa. “L’altre dia no volia menjar, que no volia menjar. I em diu el meu home: «La portem al veterinari?’» I jo li dic: «No». Saps què vam fer? Li vam canviar el menjar. I ja està. Ja va menjar”. Engeguen les aixetes, fan xisclets, i continuen enraonant sota l’aigua. “Si és que en saben més que nosaltres”, diu la primera. “Són molt llestos”, diu la segona. I afegeix: “És com la meva filla. M’envia un guasa i em pregunta: «Tens plans per avui?» I saps què vol dir aquesta pregunta? Que vol que li faci el dinar. Perquè ella ja sap que com jo no li fa ningú. Com la mama res. I jo, mira, doncs què vols que li digui?” L’altra s’ensabona el cos (el cap no, que el porta fet) i fa que sí. “A mi em passa igual. L’única que no vol menjar és la meva néta. Aquesta, amb el règim...” I l’altra es pica la panxa. “Ja vindrà quan sigui més gran. Ja vindrà, ja. El meu nét feia el mateix i ara...”

Surten de la dutxa i se’n van cap als bancs. “Com que ahir va ploure he posat molletes per als ocells, en un plat, a fora. Perquè mengin”, diu l’una. I l’altra somriu. “Sí, que mengin, pobres bèsties. Molt bona idea”. I ja comencen a vestir-se. “Sí, sí, pobres bèsties. Que trobin menjar, que no es quedin sense menjar. Si és que no ens costa res”.