El triomfador dels Goya és l’home que queia bé a tothom. Un paio normal. De quan normal encara volia dir bo. Que no només fa les coses bé, sinó que transmet la sensació que s’esforça a fer-les bé. Que treballa amb honestedat un article, un llibre, una pel·lícula o aprendre el català.
Les teves paraules de l’altre dia demanant a la gent del cinema que vinguin a Catalunya a dir-nos que ens estimen han generat moltes reaccions. Persones que te les han agraït de tot cor i d’altres que es pensen que et vas quedar curt, i que van trobar a faltar un “ apoyaré ” el dret a decidir dels catalans. Però el teu discurs era més emocional que polític. Algú que, en el moment de rebre un premi Goya, vol tenir un record per a la gent que s’estima, sense cap voluntat d’entrar en una confrontació d’idees.
La teva sensatesa, sensibilitat i intel·ligència et converteixen en una persona amb qui sempre voldríem estar d’acord. Quan la teva opinió no coincideix exactament amb la nostra se’ns genera un petit conflicte interior. Ens agrada que la gent que ens agrada pensi com nosaltres. Sembles un home que prefereix enraonar que discutir-se. Mai dius una paraula més alta que l’altra, suposo que perquè confies en la força dels teus arguments. Un gran conversador que seria un pèssim tertulià, perquè t’estimes més el matís a les sentències absolutes i que, al final, ets capaç de callar per no entrar en conflicte.
M’agrada l’interès que tens per les persones que el periodisme o la història obliden. Un perfil que vas publicar a El País sobre Pep Guardiola el titulaves El hijo del paleta, i de sobte en Valentí era el protagonista d’aquell relat. A la teva última pel·lícula, Vivir es fácil con los ojos cerrados, et sents més fascinat pel professor de Cartagena que volia conèixer John Lennon que no pas pel mateix John Lennon. Pertanys al món del cinema, i, per molts amics actors que tinguis, et veiem més a prop nostre -dels espectadors- que de la gent de la faràndula. Un observador de la vida abans que una estrella del cine.
I sempre amb aquelles ganes de posar-te al costat dels perdedors. La derrota és més fotogènica que la victòria. A tu mateix t’agradaria ser un d’aquests perdedors. Per això ets de l’Atlètic de Madrid i defenses una Espanya plurinacional i federalista. Dues opcions -dues terceres vies- romàntiques, però amb molt poques possibilitats de victòria.
Enhorabona pels premis Goya i gràcies per dedicar-los a la família de Tatiana Sisquella. Recordar-te d’una periodista tan poc coneguda a Madrid va ser un detall preciós. Estimar les persones que estimen els nostres amics: deu ser això l’amistat.
P.D.