PeriodistaEn les hores prèvies, la televisió pública evidenciava il·lusió i voluntat de ser impecable. Minuts abans, assessors, tècnics i maquilladores trepitjaven el terra mentre dues senyores passaven el motxo. Els cronometradors de la federació madrilenya de bàsquet van ser eficaços. L’estructura va funcionar amb ritme i va incentivar l’enfrontament en la justa mesura. Xabier Fortes va moderar correctament. Quan el realitzador partia en quatre la pantalla, semblava un concurs.
L’arrencada d’Albert Rivera amb el ganivet a la boca carregant de manera agra contra TVE i Pedro Sánchez va marcar la seva línia d’actuació. Es va menjar Casado. Quan li va estendre la mà per pactar, realització va mostrar el sí entregat del líder del PP. Rivera, que va treure amb efectisme crispat tota mena de cartolines, va protagonitzar la imatge de la nit, col·locant sobre el seu faristol la foto de Sánchez amb Torra, emmarcada i tot. Li retreia a Sánchez que no es posés nerviós, però en els plans d’escolta se’l veia a ell inquiet i neguitós. Ara bé, Rivera ho va perdre tot en l’últim minut amb un speech creatiu propi d’un treball de batxillerat. Pablo Iglesias va ser “un hombre a una Constitución pegado”, que es va convertir al final en un recurs còmic. Sánchez va optar per l’estratègia de l’autodefensa i dos flist-flast puntuals a PP i Ciutadans. Casado, devorat, s’haurà d’espavilar en el debat d’Atresmedia.
El detector de veritats que proposava Sánchez hauria sigut eficaç, perquè de mentides se’n van dir moltes. TV3 va ser esmentada una vegada (Casado), ultradreta dues (Sánchez) i nazi una (Rivera). Van marxar sense encaixada de mans. Queda, avui, el partit de tornada.
