23/01/2021

Passejant sobre tombes

3 min
Un visitant al claustre de la catedral de Barcelona.

Un dels pocs avantatges de l’actual situació és que llocs abans concorreguts pel turisme s’han fet més habitables. Aquest és el cas del claustre de la catedral de Barcelona, un indret fantàstic per reposar una estona i distreure’s tafanejant parets i sostres. En aquests moments, amb prou feines m’acompanyen unes persones que deambulen, tan admirades com jo, per la pau que s’hi respira. Tanmateix, ningú sembla prestar gaire atenció a les lloses que trepitgem, un camí de pedra amb símbols estranys, un fossar dels morts i per als morts, la majoria sense nom, enterrats en el que havia estat un cementiri gremial.

En la mentalitat antiga, que els vianants caminessin per damunt de la teva tomba era un signe d’humilitat cristiana, una manera de redimir-te dels pecats. Per tant, les més cares i desitjades eren les sepultures més properes a les portes, per on havia de passar tothom que entrava o sortia del claustre. Potser ara mateix, mentre camino, l’ànima d’un candeler de cera o un vidrier de llum està més a prop d’alliberar-se. I també ho està la nostra, com diu la làpida del degà Olivella, encastada en el pedrís, quan ens recorda que algun dia serem com ell i ens demana una oració. Amb els ulls tancats, puc sentir les passes dels pocs desconeguts que comparteixen amb mi aquest moment quasi en silenci.

Sembla que la primitiva catedral romànica ja tenia un claustre, ubicat on és ara el gòtic, si bé aquell era més petit. I també s’hi enterraven els que s’ho podien permetre. A més, la catedral disposava de dos fossars més, el de Montjuïc, a l’actual plaça de Sant Felip Neri, i el de l’Arenal, proper a l’actual Parc de la Ciutadella. En aquella època era comú enterrar la gent en sepulcres o en carners, a terra o encastats a les parets. Aquells forats es cobrien amb una lauda, una llosa de pedra que es gravava amb motius heràldics, com les que hi ha per tot arreu on ara camino. Aquí també va arribar la moda de les laudes de bronze, com es pot veure en la famosa tomba del joglar i espia Mossèn Borra, al costat de la capella de Santa Llúcia.

La primera corporació que va obtenir el privilegi d’enterrar al claustre va ser la dels canonges de la seu. Però aviat s’hi van fer enterrar els primers artesans, com un tal Joan Ramon, que era especier. A partir d’aquell instant els diferents gremis de la ciutat es delien per ser-hi sepultats. En les seves làpides encara es poden veure les tisores dels sastres, les sabates punxegudes dels sabaters o les xinel·les del cinters i tapiners. Els forners gravaven a les seves tombes una pala de forner amb tres pans. I els fusters s’identificaven per un raspall de fuster, símbol del seu patró, sant Josep. L’escut gremial més antic que conserva el claustre és seu, quarterat en creu i decorat amb diverses eines de l’ofici. Els fusters tenien el privilegi que, quan moria un membre de la seva confraria, es feien repicar les campanes de la catedral, costum que es va respectar fins al 1936.

En aquest claustre descansen els llogaters de mules, que tenien capella dedicada a sant Antoni Abat, així com els boters, hortolans o mestres de cases. La competència era contínua, i capelles i carners estaven en disputa. Com la capella de Sant Marc dels sabaters, que a finals de l’Edat Mitjana va passar als esparters i vidriers. Així va ser fins a principis del segle XIX, quan Carles IV va decretar que els fossars fossin edificats lluny d’espais urbans. Es conserva així aquest aiguabarreig de cranis i ossos creuats, escuts nobiliaris i gremials, que ens evoquen la mort, però també la vida d’aquells artesans que van fer de Barcelona una ciutat on la feina sempre ha estat ben vista. I tot això en un tranquil passeig pel claustre de la catedral.