El periodista que vivia en una pel·lícula de periodistes. Que volia fer caure presidents, com Bernstein i Woodward es van carregar Nixon amb el Watergate. Que acumulava el poder del Ciutadà Kane i que tenia menys escrúpols que Walter Matthau dirigint un diari a Primera plana.
L'home dels elàstics, que vestia i es pentinava com l'Edward R. Murrow de Bona nit i bona sort. Estètica Mad men passada pel barri de Salamanca de Madrid, amb els seus tons blau cel i rosa, les camises de ratlles i les corbates clapejades. El periodisme com a sacerdoci, exercit sempre amb una calvície prominent a la coroneta, que recorda la tonsura, aquell ritual cristià pel qual antigament s'afaitava una part dels cabells d'un clergue per esborrar els pecats que hagués pogut cometre abans.
Aquell personatge que a la pel·lícula intenten matar una vegada i una altra i sempre troba la manera de sortir-ne viu. També ara que l'han fet fora del diari que ell mateix va fundar fa 25 anys. L'home que converteix els enemics en la seva font principal d'autoestima. El Mourinho del periodisme -estimat pels seus, temut i odiat pels altres-, de formes aparentment cordials i de veu aflautada i inquietant, com la de Miguel Ángel Rodríguez, un altre amic d'Aznar, una altra víctima de la batalla caïnita de la dreta espanyola.
El periodista més influent d'una transició de 40 anys que ara tot just estem enterrant. Capaç de dir-li a una ministra: "Dimiteix, que si no et faré patir molt". Capaç d'escriure a Twitter la nit electoral que Artur Mas va caure de 62 a 50 diputats: "Qui ens havia de dir que a El Mundo tindríem la sensació d'haver guanyat unes eleccions autonòmiques a Catalunya". Aquest és Pedro José Ramírez. Apassionat pel periodisme i seduït pel poder. Valent i megalòman. Sense por i sense gaires miraments.
Té el mèrit de no haver tingut mai una actitud servil cap al poder. S'ha enfrontat a tots els governs. A Felipe, pels GAL i per la corrupció. A Aznar, per la Guerra de l'Iraq. A Zapatero, per ETA, per la crisi i per tot el que feia. A Rajoy, pel cas Bárcenas. I a la Zarzuela, per Urdangarin, Botswana o Corinna. La llàstima és que, en l'exercici d'aquest periodisme testosterònic, sembla que primer triï els objectius (no sempre ètics) i després enviï les seves tropes a buscar les notícies. Que ningú respiri tranquil. La pel·lícula continua.
P. D.
El 1997 algú va voler apartar Pedro Jota de les pel·lícules de periodistes i encasellar-lo en el cinema X. Al costat d'una actriu com Exuperancia Rapú, va demostrar bons dots interpretatius i una ràpida adaptació al gènere. D'aquella seqüència -com de gairebé totes-, qui en va sortir més ben parat va ser ell.