He llegit d’una revolada, en poques hores, El cine que ens va obrir els ulls (Rosa dels Vents), la conversa entre Gemma Nierga i Jaume Figueras en què parlen de les pel·lícules que han sigut importants per a ells al llarg dels anys. Les pel·lícules que els van fer descobrir la cinefília, però també altres descobertes col·laterals, com l’amor, el desig, la passió aventurera, la por, el neguit, la incertesa... i la tristesa. Aquesta última és una de les sensacions més complicades d’explicar amb paraules. És aquella reacció, el calfred o la llàgrima, que t’assalta a traïció, quan menys t’ho esperes, pels motius menys racionals, més orgànics, menys prefabricats. Aquella escena que et grata l’ànima perquè està impregnada d’emotivitat, perquè et fa pensar en algú que ja no hi és, perquè avança la mort d’un dels personatges, perquè és tan bonica que et fa plorar.
Recordo perfectament la primera pel·lícula que em va fer plorar. Era En el estanque Dorado (1981) i la vaig veure en vídeo a casa, quan devia tenir vuit o nou anys. Fa pocs dies he vist el fabulós documental Jane Fonda en cinco actos, en què l’actriu repassa la seva vida i la seva carrera. Rememora també En el estanque dorado, el film que la va mig reconciliar amb el seu pare -el gran Henry Fonda- després de molts anys d’allunyament, de separació, de suspicàcies i desconfiança mútua. S’emociona en recordar-ho i jo també em vaig tornar a emocionar. Tants anys després d’haver-la vist per primera vegada.
Recordo les meves llàgrimes en veure Titanic el cap de setmana de l’estrena al cinema Verdi de Barcelona. Titanic, sí, no em fa cap recança reconèixer-ho. Em va commoure profundament el terç final. El fatalisme de l’adeu, del comiat, de l’amor truncat, de la vida que s’escola mentre el vaixell naufraga. Fa anys que no la veig però estic convençut que quan la vegi em tornaré a emocionar. Serà igual els anys que hagin passat, serà igual que potser li vegi tots els trucs, aquella suposada cursileria que sempre li han retret i que jo mai he sabut detectar. Per cert, ja fa 23 anys de Titanic, 23! Això, el pas del temps, potser sigui el més emocionant i colpidor de tot.
