No és missió d’aquest columnista seguir la línia del pensament majoritari. Ni escriure boniqueses per tal de generar complaences. És així que fa temps que manifesto que tot aquest enrenou que fa bullir el sector de la restauració catalana -i que té poc a veure amb la gastronomia- no és res més que un bluf turístic i mediàtic propulsat per la premsa anglosaxona i aprofitat pels senyors del turisme. Saben que estimo, potser exageradament, la civilització anglosaxona. Aquesta desmesura, però, no em porta a l’aberració de prendre com a bones les opinions que britànics i americans expel·leixen sobre cuina i restauració. Constato, però, no sense frustració, que la majoria dels catalans han optat per una via totalment oposada.
I és que hi ha un fet incontestable: el nostre és un país mediterrani. Només aquí podia néixer l’expressió de la subjectivitat més grotesca i geperuda: “Més val caure en gràcia que ser graciós”. Som així. Estem davant d’un fet consumat i indiscutible. Constitueix una evidència que no podem negar. Com tampoc es pot negar que, del golf de Sant Jordi en amunt, l’arròs porta sofregit. O que la idea de posar un individu fent les seves necessitats entre Maria i Josep només podia sortir d’aquí. O que l’“Afarta’m i digue’m moro!” denota una manera de ser absolutament catalana. I no hi ha raonament que valgui quan alguna cosa ens cau en gràcia -a desgrat que sigui una autèntica aberració- o se’ns fa antipàtica -malgrat que acumuli tones i tones de virtuts-. És així que el senyor Santi Santamaria va treure un llibre en què posava en dubte els valors propugnats pel senyor Ferran Adrià a la cuina, i el fet va ser motiu suficient per crucificar-lo en vida. Aquest és, doncs, un país que, en aquest sentit, el de la subjectivitat, esdevé bastant emprenyador.
És un estat de gràcia il·limitat el que, suposo, ha permès dur a terme amb total normalitat un acte extraordinari. Una gosadia que, si mai hagués estat proposada en nom d’un altre mortal qualsevol, sense cap gràcia concebuda, hauria aixecat una polseguera tremenda. Els parlo ara de la proposta que el govern de la Generalitat -el mateix que persegueix un país seriós i homologable internacionalment- fa en nom del senyor Ferran Adrià: que s’alteri la llei reguladora del Parc Natural del Cap de Creus per deixar construir-hi un edifici que, ara mateix, amb l’actual llei en vigor, seria il·legal. Aquest complet menfotisme, aquesta inconsciència esvalotada i passada de voltes pel que fa a la precedència de les coses, em recorda l’anècdota de Prosper Mérimée, que volia anar a Dalmàcia per escriure sobre aquelles terres. Com que no tenia diners per anar-hi, es va dir a ell mateix: “Escriuré un llibre sobre Dalmàcia, i amb els diners que en tregui hi aniré per veure si el que he escrit és cert”. Sembla inevitable que la gràcia passa per davant de tot, com està manat: “Edificarem el somni d’en Ferran Adrià i després ja veurem si el Parc Natural s’hi adapta”. Aquesta proposició de llei agafarà els parlamentaris en una posició certament inconvenient. ¿Pot cap ésser racional oposar-se a una iniciativa que està tocada per la gràcia divina? Si els polítics són, ja de per si, poc coratjosos, ¿qui tindrà nassos per plantar cara a un bé amb el qual Déu, després de passar-hi repetidament en primavera, ha volgut obsequiar la maltractada terra catalana?
Conèixer l’origen de les paraules és molt instructiu. Davant segons quines incerteses acostumo a fullejar el Diccionari etimològic del senyor Joan Coromines. M’he aturat davant del mot privilegi. Segons Coromines, privilegi prové del llatí privilegium, “compost amb lex, legis, amb el sentit de llei particular (per a algú)” [sic]. Una llei feta a mida d’algú, generalment abillada d’interès general. Era un acte que els romans detestaven especialment perquè, al capdavall, denota la degradació de les institucions. Els britànics substitueixen la seva absoluta i dramàtica manca de sensibilitat palatal per un gran sentit institucional i democràtic. I ho traslladen als diccionaris. Una de les accepcions que el diccionari Collins dóna al mot privilege és: “The advantages and immunities enjoyed by a small usually powerful group or class, especially to the disadvantage of others ”, que podem traduir com “els avantatges i les immunitats de què gaudeix un petit grup o classe, en general poderós, especialment en detriment dels altres”.
I ara una pregunta. Quan siguem independents, ¿encara hi haurà xarlotades d’aquesta categoria? ¿O és que m’he de començar a decebre abans d’hora perquè les coses, pel que sembla, no canviaran gaire?