Una setmana després de la seva emissió, confesso que encara no sé si el fals documental de Jordi Évole sobre el 23-F, Operación Palace, em sembla molt bé o molt malament. Suposo que aquest és precisament el seu mèrit: d’una banda, cal elogiar l’audàcia d’Évole i l’equip de Salvados a l’hora de fer docuficció d’un dels moments més transcendents i més dramàtics de la història recent d’Espanya. De l’altra, no puc evitar preguntar-me si era necessari muntar un tinglado d’aquesta envergadura només per dir dues coses de les quals més o menys ja en som conscients: que encara no sabem tot el que va comportar i significar el 23-F i que falten molts anys perquè ho arribem a conèixer en profunditat. I que, en general, la informació que rebem dels poders polítics, sobretot quan encara està classificada, com és el cas, està generalment manipulada a conveniència d’una suma d’interessos que mai no sabem del tot fins on arriba.
Hi ha, en canvi, qui no té dubtes sobre la valoració que li mereix el fake de Salvados. Concretament, Alfonso Guerra, un dels polítics més corrosius (en tots els sentits) que ha donat fins ara la democràcia espanyola, va posar el programa als peus dels cavalls fins al punt que va arribar a dir que “ni Goebbels ho hauria fet millor”.
Joseph Goebbels, com és prou sabut, va ser el ministre de Propaganda del Tercer Reich i un dels personatges més sinistres que va donar el segle XX en la seva terrible història. Seria ridícul intentar resumir la seva infàmia en una columna, però basti dir que va arribar a ser un nazi més sectari i més fanàtic que el mateix Hitler: és seva la famosa frase segons la qual “una mentida, si es repeteix mil vegades, arriba a convertir-se en una veritat”. Aquesta és la mena de personatge amb el qual Guerra equiparava Évole. Si un servidor estigués al lloc d’Évole, també dubtaria entre sentir-me ofès per la comparació (certament ofensiva) o sentir-me afalagat pel fet de rebre-la d’un individu tan tenebrós com Guerra.
I és que si alguna cosa admet, en l’Espanya dels últims trenta anys, una comparació amb la frase de Goebbels és justament el procés de la Transició i tot el que se n’ha derivat. Un procés del qual el mateix Guerra, com tants d’altres, ha estat protagonista i responsable. Aquí sí que hi podem trobar mentides que s’han intentat convertir en veritats a força de repetir-les milers de vegades, però ara han arribat a un punt de descomposició en què van esfondrant-se d’una en una sense que s’hi pugui fer res. Des dels cent anys d’honradesa del PSOE fins a la recuperació econòmica del PP, passant pel paper de la monarquia, les garanties de la Constitució, l’ España va bien d’Aznar o l’Apoyaré de Zapatero. Grans i solemnes mentides, una darrere l’altra.
No content amb la seva immersió en el 23-F, ahir Évole entrevistava un tal Pedrojota, màxim exponent d’una mena de periodisme també molt propi de l’Espanya soi-disant democràtica: el que, justament, no estalvia mentides per tal de construir veritats a mida. Buf.