UNAMUNO ENS TENIA ben clissats: " Seréis siempre unos niños levantinos; os ahoga la estética ". Als habitants d'aquest raconet peninsular ens agrada la plasticitat de les grans manifestacions, de les cadenes humanes, fins i tot quan sortim al carrer cuidem les formes perquè quedi clar el fons. Per això ens disposem a fer una segona transició amb la il·lusió que no es trenqui cap plat, cosa magnífica... i dificilíssima! La realitat, però, és que ens hem ficat alegrement en un procés de ruptura, però la mateixa paraula, ruptura, ens neguiteja. En fugim com de la pesta. No volem trencar res, no som radicals. Som gent de bé i com cal. I seríem capaços de portar aquest deliciós autoretrat fins a l'absurd.
Ahir mateix, sense anar més lluny, el conseller Homs va mirar de fer creure a Espanya que la nostra consulta serà només un simpàtic assaig de càntic en el temple democràtic espanyol i que després ells, tota la parròquia, ja hi podran dir la seva. I embolica que fa fort: hem passat d'un referèndum amb dues preguntes a dos referèndums sense resposta. Deunidó. Em sembla que enduts pel desig de caure sempre drets ens enganyem i els enganyem. Anar canviant el guió per complaure a tothom és la millor manera de no satisfer a ningú.
Però som així. Ai, l'estètica! Ja sabem que no es pot fer una truita sense trencar cap ou, però ens agrada imaginar que farem màgia a l'estil Ferran Adrià. Sobiranisme esferificat. El nostre ideal és una imaginativa revolució d'ordre, per no dir de saló. Ens estem cuinant una nova llibertat de trajo i corbata, sempre amb la màxima elegància: estètica i ètica. Si fa mil anys vam inventar per a Europa les assemblees de Pau i Treva, ¿per què ara no podem inventar un estat europeu nascut amablement dins d'un estat europeu? Cosa magnífica... i dificilíssima! Que l'estètica (i la sort) ens acompanyi.