La realitat invisible

Aquest estiu em va colpir una frase d'aquestes caçades al vol, lúcida, molt gràfica: "És tan perfeccionista que la vida no li interessa: creu que res no és com hauria de ser". Hi ha persones que quan la realitat les desmenteix, pleguen de la realitat i es tanquen en el seu petit món. Si poden, se'n construeixen un a mida.

Vaig conèixer una dona intel·ligentíssima i fantàstica que un determinat dia va decidir no sortir més al carrer: es va quedar tancada al seu pis de l'Eixample. Era dolça i encantadora, llegia diaris i mirava pel·lícules. També conec, de veure'l sovint pel barri, un noi ja no tan noi que viu reclòs en el passat: clenxinat, planxat impecablement, camisa blanca amb el botó cordat sota la nou del coll (sense corbata), camina ben dret i desprèn una intensa olor de colònia rància. És com un oficinista dels anys 30 del segle XX. Cada cop que el veig passar, em pregunto si algú no està filmant un documental. Però no hi ha càmeres, tot és al seu cap.

Ahir vaig veure un home amb els braços oberts i els ulls tancats, recolzat d'esquena en una paret en ple carrer: semblava que medités o adorés el sol, o totes dues coses alhora. I dia sí dia també em creuo amb un captaire meticulós que camina com si fes marxa atlètica, concentrat, absent. Tots aquests personatges són reals però viuen al marge de la realitat. S'han refugiat cap endins, s'han construït un món paral·lel, imaginari.

Els últims anys he tingut la sensació que a la classe dirigent li passava el mateix. La realitat emetia senyals inequívocs que eren inequívocament desatesos. ¿Pot ser que des d'Espanya ningú veiés el que venia de Catalunya? Doncs sí. ¿Pot ser que a Catalunya hi hagi polítics que encara no vegin el corrent d'il·lusió col·lectiva que s'ha generat? Doncs també.