Misc 08/03/2014

Repartint diners entre territoris: una reflexió prèvia

3 min

En aquest article no pretenc parlar d’aspectes tècnics de les balances fiscals. Tot el que es pot dir seriosament sobre aquesta qüestió ja ha estat escrit i àmpliament difós. També hem sentit opinions no tan rigoroses, que van des de la negació de la prudent utilitat d’aquest instrument fins a considerar que no s’han de publicar perquè això pot donar ales als plantejaments independentistes a Catalunya. O bé pretesos estudis, molt recents, que ofereixen metodologies i resultats quantitatius que no poden provocar altra cosa que no sigui desinterès.

De què vull parlar, doncs? Vull fer-ho d’una realitat contundent que moltes vegades queda amagada pel soroll que genera el debat polític al voltant d’aquesta qüestió. Aquesta realitat és que a l’estat espanyol no hi ha regles del joc per repartir territorialment els diners públics. És a dir, que els diners dels impostos que tots paguem es reparteixen, en gran mesura, en funció de la pura voluntat política de qui governa a Espanya.

És veritat que no es pot decidir sobre la territorialització de determinades despeses. Un cas clar són les pensions: les cobren les persones que tenen dret a fer-ho, amb independència d’on visquin.

També es podria dir, en contra del que acabo d’afirmar, que hi ha una part de la despesa pública que sí que es reparteix d’acord amb determinada sistemàtica normativament establerta. Em refereixo als diners que nodreixen el sistema de finançament autonòmic (un 36% del total de la despesa pública, aproximadament). I és veritat que hi ha determinades regles que afecten aquesta part de la despesa pública, però resulta que no són gaire estimulants. Dins d’aquesta part del pastís, per exemple, no es respecta el principi d’ordinalitat entre comunitats autònomes. Això vol dir que els diners es transfereixen entre territoris amb criteris que no tenen gaire a veure amb la tan comentada solidaritat entre regions.

L’absència de regles del joc per repartir territorialment el diner públic és una fet indiscutible. ¿I qui acaba decidint sobre aquestes qüestions, sense gaires limitacions sobre la seva voluntat? ¿Qui acaba prenent la decisió política de com i on es gasten els diners públics? Tots ho sabem, en última instància qui decideix és el Parlament i el govern espanyol, bé sigui del PP o del PSOE. No cal recordar la baixa valoració que els espanyols fan de la classe política en general, i dels líders d’aquests dos partits en particular. En el baròmetre del CIS del gener la valoració global del president Rajoy era un baixíssim 2,22. I la del cap de l’oposició, un 3.

Resulta, doncs, que no hi ha regles del joc que disciplinin i regulin el repartiment territorial de la despesa i la inversió pública. I resulta també que qui reparteix no genera confiança en la ciutadania. Ni a Catalunya ni a cap lloc d’Espanya. En aquestes circumstàncies, ¿ens pot fer creure algú que aquests líders polítics (o altres) es tornen rigorosos i justos en el moment de fer allò que tantes vegades treu el pitjor de moltes persones, com és decidir sobre l’ús de diners, en aquest cas públics? ¿Algú creu, com sovint sentim dir, que en el repartiment territorial de les inversions i la despesa pública, Madrid en surt tan perjudicada com Catalunya, quan resulta que és on viuen aquests líders polítics i el seu entorn, tan públic com privat? I tot això en un context de cultura administrativa de forta influència francesa, marcada per una concepció centralista i radial. La situació de Catalunya pel que fa al repartiment de la despesa i la inversió pública és evident i manifesta per a qui vulgui revisar, amb rigor, la informació disponible sobre aquesta matèria.

No hauríem de ser immadurs quan parlem de qualitat democràtica. Perquè es tracta d’això i no de diners. L’essència de la democràcia es basa en l’existència de controls a l’actuació dels poders públics. En regles del joc que s’han de respectar i en la deguda transparència de l’actuació política i administrativa. Qui pensi el contrari està aturat o caminant en direcció contrària al signe dels temps.

Ja sé que aquesta o qualsevol altra reflexió sobre el tema del repartiment territorial dels diners públics xoca frontalment amb la ideologia de cadascú. La pedagogia s’estavella de manera sistemàtica contra la cuirassa que suposa la ideologia de les persones. Però sí que és possible, amb temps i persistència, substituir plantejaments ideològics que poden arribar a ser negatius per als ciutadans d’un determinat territori (catalans que legítimament però incomprensiblement defensen que el repartiment actual de diners és adequat) per altres plantejaments que poden aportar més al benestar col·lectiu.

stats