Què hi ha darrere la Barcelona dels carrers pintats de colors?
BarcelonaLa pandèmia ha canviat els carrers de Barcelona. Les intervencions d'urgència a partir del que es coneix com a urbanisme tàctic han permès guanyar espai per a vianants, per al transport net (bicicletes i patinets) i per a terrasses de bar. El canvi és especialment visible al cor de l'Eixample. I la manera com s'ha fet respon clarament a una estètica que s'allunya del que en les últimes dècades havia donat prestigi i singularitat a la ciutat: s'ha optat per importar línies de colors vistosos damunt l'asfalt de ciutats com Nova York o Copenhaguen i s'ha incorporat una mena d'antimobiliari propi d'obra pública (contundents blocs de formigó). A molts ciutadans barcelonins educats en l'excel·lència i la subtilitat d'actuacions d'intervenció urbana que elevaven i endreçaven el nivell de l'espai públic, aquest nou estil improvisat els resulta agressiu i difícil d'assimilar. Com si el centre de Barcelona estigués tot ell en obres.
Si d'una banda hi ha consens en què calia aprofitar el covid per treure espai als cotxes i fer un salt endavant cap a una smart city més respirable, menys sorollosa i més amable, de l'altra també s'ha instal·lat ràpidament la idea que ha sigut més bona la intenció que els resultats. Hi ha, per exemple, un contrast notable entre l'acceptació general que els últims anys han tingut els carrils bici, que han experimentat un creixement veloç i força ordenat, amb la perplexitat que han provocat aquests nous espais pintats de groc i blau, l'ús dels quals és molt minoritari i crea constant dubtes i infraccions. Si la gent no els ha assimilat deu voler dir que alguna cosa falla. A l'Eixample, és abismal la diferència entre carrers pacificats amb temps i amb un projecte de mobilitat limitada pensat i ben executat, com el carrer Enric Granados, i unes noves pacificacions fetes pel broc gros. No sempre tenir la raó és suficient. Cal treballar-la bé, cal donar-li sentit pràctic, cal guanyar-se la complicitat de la gent. Res d'això no s'ha donat. S'ha començat, doncs, amb mal peu. De manera que, igual com es va saber actuar amb rapidesa en la implementació dels elements i les opcions d'aquest nou urbanisme tàctic, ara també caldria saber rectificar sense dilació, o es corre el perill de seguir ampliant el desconcert ciutadà.
Amb el Pla Cerdà, Barcelona va entrar amb nota, tot i les distorsions especulatives, en la història mundial de la innovació urbana. Les operacions de l'Exposició Universal del 1888 i de l'Exposició Internacional del 1929 van mantenir el pols modernitzador de la ciutat. Després del lamentable desarrollismo franquista, la Barcelona democràtica va voler refer-se i recuperar la seva millor versió, cosa que va culminar amb la Barcelona olímpica del 1992, quan la ciutat es va situar de nou en l'avantguarda de l'urbanisme mundial, recosint noves centralitats, revitalitzant la ciutat antiga, obrint-se al mar i fent-ho tot amb un segell estètic propi i acurat. Barcelona va ser admirada i imitada, fins a esgotar ella mateixa la pròpia fórmula. Però ara: més enllà d'un urbanisme tàctic, quin pensament i quin projecte de futur hi ha ara rere els colors i els blocs de formigó a l'asfalt?
