A qui s’adreçava realment l’astut González?
L’autodenominat “sencillo ciudadano ” -que va deixar el consell d’administració de Gas Natural i els seus 126.500 euros anuals “perquè és molt avorrit”- segueix capitalitzant portades. Després de la seva no-disculpa a La Vanguardia, ara tocava que El País inclogués la resposta de JxSí. El diari, però, ho feia de mala gana. Posava una crida a portada, però sota el tema “El desafiament secessionista català provoca un fre a la inversió”. El més sorprenent, tanmateix, era l’editorial, que feia volar pels aires el fair play i es dedicava a carregar-se l’article. “Els únics límits que hem posat a aquests debats són el mutu respecte als pronunciaments aliens i una mínima correcció (o qualitat) argumental als articles”, deia el text. Però afegia: “Cap de les dues premisses reuneix la carta”. Això sí, la publicaven graciosament “per retre homenatge a la pluralitat que sempre hem practicat i per l’indubtable interès polític que conté la missiva”.
Però tornem a l’inici de la polèmica. Per què va triar Felipe El País per publicar una carta titulada Als catalans? En realitat, només el 8,1% de compradors del rotatiu (OJD del juny del 2015) són catalans (un percentatge a la baixa, per cert, ja que tres anys enrere era del 10,3%). De fet, des del juny del 2012, les vendes a quiosc i subscripcions individuals d’El País a Catalunya han caigut un 43%: no sembla que el seu relat del procés estigui convencent l’audiència catalana. ¿No deu ser que Als catalans s’adreçava a la gran majoria de lectors que té el diari fora de Catalunya? ¿I que l’analogia amb els nazis i els feixistes no va ser gens accidental, sinó una decisió ben meditada per aconseguir el ressò necessari -portada de La Vanguardia inclosa- abans del seu tour aquests dies per Barcelona?
