El risc de recular
SociòlegÉs clar que l’afirmació de l’existència d’una Catalunya dividida per culpa de l’independentisme té, com a primer objectiu, provocar aquesta divisió. Es tracta d’una hipotètica fractura que ja anticipava José María Aznar quan l’octubre del 2012 afirmava que Catalunya es dividiria si deixava de ser espanyola. Era un clar exemple de 'wishful thinking', és a dir, de pronòstic –i d’orientació en la presa de decisions posteriors– d’acord amb allò que es desitja que passi.
Ara bé, seria un greu error no reconèixer que hi ha catalans que viuen la hipotètica independència com un desafiament emocionalment pertorbador, bé sigui per un sentiment difús de por i incertesa, bé sigui per un sentiment profund i dolorós de pèrdua. Hi ha un significatiu bloc d’entre un 35 i un 40 per cent de catalans, sostingut en el temps, que diuen se senten tan catalans com espanyols. I és entre aquests compatriotes que troben els seus seguidors els qui volen atiar irresponsablement una fractura del país per tal de mantenir l''statu quo' que preserva els seus interessos de dominació.
Des del meu punt de vista, la desconsideració que l’independentisme ha tingut i té amb aquests catalans, és ara un dels principals obstacles per al seu avenç definitiu. Des que ara fa una dotzena d’anys es va començar a fer aquest llarg camí que tard o d’hora ens conduirà a l’emancipació política, he anat repetint que si l’independentisme responia a una pulsió antiespanyolista, fracassaria. Que tant l’anticatalanisme d’uns com l’antiespanyolisme dels altres, eren conseqüència de la desigualtat en la relació de les dues nacions, una sotmesa a l’altra. Que, com deia Xavier Rubert de Ventós a 'Catalunya-Espanya. La pel·lícula' (2009) dirigida per Isona Passola, “per abraçar-se cal ser dos”. I em temo que la polarització actual porta una part de l’independentisme a caure en les provocacions astutes dels adversaris i es radicalitza en un antiespanyolisme que el pot fer recular.
Amb insistència, he dit i escrit que la dependència genera relacions obsessives d’amargor, ressentiment i patiment. I que just la independència era el camí per refer unes bones relacions amb Espanya. Fins i tot recorrent a les lliçons de la psicoterapeuta zen Zelda Schemaille –i parafrasejant Buda!–, vaig escriure que calia “deslligar-nos amb amor d’Espanya però no pas desconnectar-hi”, un terme, desconnexió, que ha estat nefast en la retòrica secessionista. L’objectiu hauria de ser estar-hi definitivament ben connectats. I, per tant, la meva idea de sempre ha estat que l’independentisme, per guanyar, havia de tenir bones propostes de futura vinculació amb Espanya en un pla d’igual dignitat política.
No em sembla difícil entendre, també, que el canvi d’hegemonia en el discurs polític català, ara clarament a favor de la independència –molt més àmplia, fins i tot, que la seva expressió electoral-, hagi provocat incertesa i temor entre tots els que vivien còmodament instal·lats en la submissió al marc autonòmic. Durant tots els anys d’autonomisme, qui vivia amb incomoditat, qui havia de mossegar-se la llengua o emprar eufemismes edulcorats en públic en la majoria d’entorns, eren els que aspiraven a l’emancipació nacional dels catalans. L’autonomisme era un marc polític amb un preu molt elevat de subordinació, però alhora d’una submissió previsible i confortable, amb pocs riscos. No és estrany que alguns l’enyorin!
He escrit en d’altres ocasions que l’expressió “eixamplar la base” de l’independentisme no m’acaba d’agradar per allò que té, segons s’entengui, de perdonavides. Però voldria pensar que encara som a temps d’incorporar al projecte d’emancipació nacional molts compatriotes sense demanar-los que renunciïn als seus anteriors vincles emocionals amb la nació que vulguin i, tanmateix, que se sentin cridats a construir entre tots un futur inclusiu i pròsper.
