L'amic xinès
No fa gaire, van ser objecte d'un brot de xenofòbia que els assenyalava literalment com a empestats i que ressuscitava velles llegendes sobre ells, no cal dir que del tot irracionals. Ho hauríem de recordar bé, perquè d'això fa poques setmanes. Els comerços regentats per xinesos es van buidar, tant si eren restaurants com cafeteries com botigues de tot a cent, i no era estrany sentir històries estrambòtiques sobre el coronavirus i xinesos que s'alimentaven de sopa de ratpenat. Molts arrufaven les celles quan es creuaven amb qualsevol persona de procedència oriental (no hem après ni a distingir-los) i no tan sols les barres de bar, sinó també els mitjans de comunicació, es van omplir de cunyats amb accés a informació privilegiada sobre la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units d'Amèrica. Ara que ens trobem de ple dins una emergència sanitària sense precedents a causa del Covid-19, i que des de la Xina –que tot just en comença a sortir– ja arriben ajuda i orientacions valuoses a Occident, de sobte apareixen admiradors dels xinesos a tort i a dret.
És com si no ens tinguessin rancor i ens oferissin solidaritat allà on nosaltres tan sols els havíem donat menyspreu, diuen molts comentaris a les xarxes. És una lectura de color rosa, però si ha de servir de lliçó perquè alguns s'aturin a pensar una mica abans de deixar-se dur per la temptació racista, benvingut sigui el rosa. Sempre serà millor que els que, interessadament, ara posen els governs autoritaris com a exemple a seguir, per la suposada seguretat i eficiència que ofereixen. És cert que en el nostre temps manen les imatges, i la imatge d'un país capaç de construir un hospital per a coronavirus en deu dies, posada en contrast amb la d'una Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, que ahir encara prometia material sanitari per d'aquí dues setmanes, no té color. Però al mateix temps, el sistema híbrid que ha desenvolupat el règim xinès, agafant allò que els ha convingut del comunisme i del capitalisme, aconsegueix abans que res esclafar les llibertats ciutadanes i els drets humans amb més contundència que ningú. Ara molts elogien com és de disciplinada la societat xinesa, però és una disciplina adquirida a força de repressió.
Dels que tenen coneixement sobre la història, la cultura i la societat xineses en diem sinòlegs, una paraula que suggereix que són iniciats en alguna mena de saber abstrús, reservat a uns pocs iniciats. El que hi ha en realitat és un desconeixement majoritari, fruit de la desídia. Fora bo que aquesta crisi ens servís també a nosaltres, ciutadans d'Occident, per fer-nos un mapa mental del món que inclogués la Xina, i això vol dir fer l'esforç de començar a comprendre la seva enorme complexitat social, històrica i cultural. Els seus dirigents no respecten els drets humans ni la democràcia, ben cert. Però nosaltres, que se suposa que en som l'avantguarda, tenim encara presos polítics (aquí mateix, tot i que ara tampoc en parlem) i seguim ofegant migrants i refugiats dins les aigües del Mediterrani.
