Les segones dones dels meus amics
La Marató arrencava de bon matí en un suposat despatx on un directiu fictici de TV3 encarregava a Helena Garcia Melero i Ramon Pellicer la presentació del gran esdeveniment. A continuació un vídeo musical fet amb més bona voluntat que perfeccionisme intentava plasmar l’alegria que sentien per l’encàrrec. Els presentadors van fer honor a aquesta felicitat mantenint durant la llarguíssima jornada televisiva un rol impecable, sobretot afrontant entrevistes gens fàcils.
Amb tot, en les converses també hi va haver moments per desdramatitzar. En Javier, un home afectat per les seqüeles d’un ictus, li admetia a Pellicer que hi havia coses que li costava recordar, com per exemple el nom de les segones dones dels seus amics. Pellicer va riure i li va revelar un petit secret: “Això ens passa a tots, em sembla...” Després, quan en Javier li va explicar que també era diabètic, el presentador li va contestar amb bon humor: “Així tu hauries pogut venir a unes quantes Maratons, eh...”
La Marató, l’espai per excel·lència del políticament correcte, només va trontollar quan Melero va haver de donar el resultat del Barça-Espanyol. El 4 a 1 va ser aplaudit espontàniament per un sector de públic i Pellicer va haver de sortir al pas perquè els pericos no s’ho prenguessin malament: “A mi m’hauria agradat més que acabés amb un empat”.
Ja són vint-i-cinc edicions i l’espectacle televisiu s’ajusta als patrons establerts: la combinació de divulgació científica, espectacles musicals i testimonis d’afectats.
La Marató d’enguany, tot i mantenir el seu segell perenne de sensibilitat i rigor, va quedar un pèl desangelada durant bona part del dia, excepte en el prime time, quan el programa es va esponjar i créixer. Potser l’estructura ha quedat, any rere any, massa esquematitzada i en aquesta edició es va trobar a faltar el vídeo estrella del que tothom parla l’endemà al matí. Ho va salvar la cançó en directe amb Joel Joan, Tomàs Molina, Agnès Busquets i Empar Moliner, com a instant que tant agrada a l’audiència en què els famosos estan al límit del ridícul. Potser cal pensar si després de vint-i-cinc edicions i sense perdre el patrons d’èxit, cal sacsejar la fórmula per revitalitzar-la una mica i aguantar un quart de segle més amb la mateixa energia.
