Qui és el senyor Patata? Clive Booth
BarcelonaL’últim cop que el vaig veure estava parlant amb un fanal de la plaça Sant Jaume. Quan pel carrer li pregunten el nom acostuma a dir que es diu Patata o que no ho sap o el primer que li passa pel cap. És d’un lloc d’Anglaterra que fa frontera amb Gal·les. No se sap ben bé quin. Al seu carnet de conduir del 1989 hi va enganxar una foto amb la meitat de la cara afaitada i l’altra meitat lluint una frondosa barba. “¿I te la van acceptar?”, li pregunto estranyat. Era una època en què fer els ulls grossos o no ser gaire primmirat encara no estava tan mal vist com ara. És fàcil trobar-se’l a les manifestacions i a tota mena de saraus de carrer, protestes veïnals, acampades i performances de la més variada condició. Fins fa poc era el senyor Patata. Ara ja sé el seu nom. I també quina és la seva professió: artista lliure.
Es fa un pèl estrany trobar-te amb el Clive i que no porti les seves pancartes cridaneres, indignades i també divertides. Se les fabrica a casa i hi té molta traça. “Busco turistes que valgui la pena conèixer. No en trobo cap”, “Sisplau, plora”, “Aquest lloc pateix una invasió massiva d’àliens del planeta Hollywood”, “Barcelona està plena d’edificis molt interessants. I molt buida de turistes interessants!”... Aquestes són molt recents i resulta fàcil endevinar que ara mateix els seus esforços se centren a denunciar els efectes perniciosos als quals el turisme està sotmetent Barcelona. Passeja pel centre de la ciutat ben guarnit amb les seves sentències incendiàries i intenta explicar a tothom que se li acosta de què va la seva croada sense descans. Ell també va ser turista, també va arribar a una ciutat nova amb ganes de conèixer nous estats d’ànim, nous estímuls que li obrissin els ulls. Ho rememora amb certa recança. El que va descobrir i que li va canviar la vida ja no existeix.
Va venir per primer cop a Barcelona el 1977 fugint d’una vida grisa, d’una societat “més trista que la pluja”. Barcelona li va giravoltar l’existència, va descobrir l’espontaneïtat, el carrer, la creativitat explosiva, la manifestació com a vehicle artístic. La Rambla, així ho explica, és la descoberta més rellevant de la seva vida. Un alliberament. Sí, això, un alliberament, una manera de desempallegar-se de pors i complexos. Es va fer professor d’anglès, la millor forma que se li va acudir per poder finançar la seva llibertat d’expressió. ¿I com podia expressar la seva inquietud? Calia provar-se a un mateix, improvisar, investigar, disfressar-se, gesticular. Les motivacions podien ser variades. Recorda especialment una campanya de mitjans dels vuitanta contra l’agressivitat dels cotxes, les motos circulant per les voreres i el mal aparcament. Es posava en un semàfor del carrer Aragó i donava la sortida al trànsit talment com si fos un episodi de Los autos locos. Es tractava d’aprendre a fer el pallasso, d’entomar amb alegria i alhora amb determinació les contradiccions d’aquest món de bojos.
Deslligat de la indústria
Va intervenir diverses vegades a l’ Un, dos, tres..., on fer l’indi sempre resultava benvingut i, en idèntic sentit, els primers anys de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega eren un banc de proves ideal per a tanta inquietud. Mai s’ha volgut dedicar professionalment al teatre per la senzilla raó que li semblaria malament treure profit econòmic de la seva vena desinhibida. No vol conformar-se ni ser domesticat. També ha pintat i escrit pel seu compte, mai amb sentit comercial. La indústria cultural no pot donar-li res que li interessi gens ni mica. A vegades és seriós i a vegades clown, sempre té la ganyota a punt, però també el raonament analític per ser etzibat al guiri eixelebrat.
Va omplir de globus un vagó del metro i quan no hi havia aire condicionat hi entrava amb una regadora per refrescar el personal. És capaç de fer “visites guiades idiotes” deixant anar disbarats pels voltants de la catedral i transformar-se en un cosí germà de Leo Bassi, estripat i irreverent.
No fa gaire un veí del Born li va dir que marxava de Barcelona perquè no podia més. No suportava el model de turisme excessiu, caníbal, insaciable. Des de llavors va decidir explicar als turistes què significa la seva presència a Barcelona, què implica socialment i humanament. Ha repartit més de sis mil còpies de les seves reflexions impreses. Opina que el millor que pot fer el nou Ajuntament és solidaritzar-se amb els veïns i atorgar-los molt més protagonisme, ajudar-los a recuperar els espais públics.
Als seixanta-sis anys, el Clive ja no fa classes d’anglès però continua actiu, inquiet i protestaire. Considera que té un deute humà i personal amb la Rambla, aquell espai lliure i fulgurant que el va acollir fa quasi quaranta anys. Ha après català a còpia de parlar-lo i d’escriure cartells amb errors que algú s’ha preocupat de corregir-li. Escriu contes en català i els reparteix per Sant Jordi. Té dos fills que ja són grans i ara passa a Galícia uns dies de descans, però tornarà aviat. El setembre es preveu mogut a la ciutat que tant estima. Se li gira feina.
