Misc 10/07/2013

On són els arguments dels altres?

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Deixant de banda els sentiments, que són un territori magmàtic però també inevitable, crec que des de Catalunya hi ha arguments racionals per defensar la secessió, però també la no secessió d'Espanya, així com vies intermèdies basades en diferents fórmules polítiques. Tinc la convicció personal, i així he provat d'explicar-ho en molts articles publicats en aquest mateix espai, que ara l'opció més raonable passa per la secessió. Això no significa, tanmateix, que els altres no puguin esgrimir arguments sòlids en un sentit diametralment oposat als meus i als d'altres persones que també pensen com jo. El problema -i aquest és l'origen d'aquest article- és que, inexplicablement, ningú no els ha desenvolupat d'una manera convincent o, si més no, articulada (i que consti que, de literatura d'aquesta mena, em faig un tip de llegir-ne). Divendres passat vaig fullejar en una llibreria de Barcelona dos assaigs recents que havia anat a comprar expressament, cosa que al final no vaig fer: em va caure l'ànima als peus. Era com tornar als anys noranta, a les xarlotades que llavors els ajuntaments socialistes encarregaven a Boadella a tant el quilo, i que ara compren els del PP.

De moment, només he localitzat tres tipus de fraseologies: a) les que apel·len rutinàriament a la literalitat de dos o tres articles de la Constitució espanyola (aquesta mateixa literalitat interpretativa, però, no l'apliquen mai en relació al "dret a l'habitatge digne", posem per cas); b) coses molt tronades sobre si la Corona d'Aragó era això o allò altre, i banalitats històriques per l'estil; c) amenaces encobertes sota la forma de "Hi podria haver un conflicte!", quan en realitat el que es vol dir és: "Farem tot el possible per armar una República de Pale a Cornellà de Llobregat". Tot plegat és ruboritzador, i no dóna per fer un debat amb cara i ulls. El més estrany, però, és que aquesta discussió és necessària, i podria arribar a ser fins i tot constructiva tant per als que defensen una cosa com per als que estan a favor d'una altra.

Mirin, no ens enganyem: aquí hi ha dos debats -en realitat, un- sobre la taula: l'econòmic i el polític. La resta va molt bé per omplir minuts televisius amb crits energumènics, vendre vergonyosos reculls d'articles reciclats en forma d'"assaig" (pots comptar, quins assaigs!) o entretenir l'audiència amb altres vistoses rucades. Més enllà d'això, tot aquest soroll no serveix de res. On són, els arguments? Em consta molt directament que en la fase preparatòria del documental Hola, Europa , dirigit per Dolors Genovès, es va convidar un munt de persones que mantenen una posició contrària a l'actual procés sobiranista. ¿No tenien ganes de dir res? És possible. ¿No tenien res a dir? També és una hipòtesi a tenir molt en compte, evidentment... On són les raons dels altres?

No sé si s'han fixat que el pas del vell independentisme, testimonial i tàctic, al que ara aplega el gruix de les classes mitjanes a Catalunya ha coincidit amb la rendició d'ETA. Amb pistoles i bombes pel mig, tot això no hauria estat possible. La vella dita de la transició espanyola, segons la qual al País Basc hi havia un problema policial mentre que a Catalunya hi havia un problema polític, ha quedat confirmada fins a l'última coma. I aquí és on arriba la solució a l'enigma que comentem: si ara no hi ha arguments és justament perquè el gruix d'aquests arguments es basava a identificar difusament les reivindicacions nacionals amb el terrorisme. Un cop desaparegut el terrorisme, les inacabables peroracions d'alguns intel·lectuals, pagades indirectament a través dels fons reservats fa 15 anys, i fa menys temps amb altres mitjans igualment discrets, han emmudit de cop i volta. Ja no tenen res a dir per dues raons: la primera i més important, perquè ja no els paguen; la segona, perquè aquell vell argumentari ja no serveix. Ha quedat esmicolat per una decisió que no s'esperaven, la capitulació d'ETA.

En qualsevol cas, hi ha un debat sobre la taula i no desapareixerà màgicament. Hi és, i seguirà sent-hi. M'agradaria escoltar els arguments de les persones que no pensen com jo, i miraria amb molta atenció un documental semblant a l' Hola, Europa en què intervinguessin persones contràries a la secessió amb Espanya. Per mi, la democràcia o la pluralitat no són crosses retòriques per quedar bé. A més, sempre he pensat que és millor enfrontar-se amb algú que esgrimeix arguments que no pas amb aquells que no en tenen cap, perquè al final no els queda cap altre remei que treure la navalla per suplir la mancança dialèctica.

stats