A la sortida de l’acte hi havia un conseller

El conseller surt de l’acte i es disposa a pujar al cotxe oficial, però l’intercepta una mà femenina amb ungles tan vermelles com si acabés de practicar una cerimònia de vodú. És la tertuliana Maria-Clara Rodoendre. “Ei, Cesc!”, fa. “Aviam si dinem, eh? Que des de que et vaig deixar verd a l’emissora del nostre amic ja no m’estimes...” Aleshores, una altra mà femenina -aquesta amb ungles negres, com si hagués recollit una moneda d’euro en un vàter públic- li engrapa el braç esquerre. És la tertuliana Graciela Ojeda, que no fa gaire que ha sortit de l’armari sobiranista. “Estic molt enfadada amb tu!”, declama. I ell somriu, perquè ara té una tertuliana penjada de cada braç. “Em sembla molt malament que diguessis que en el nostre procés puguin votar tots els espanyols”, es queixa l’Ojeda. “Ja ho he escrit, però t’ho dic en persona. Aviam si dinem i parlem. Perquè si tu anessis pels pobles cada cap de setmana com jo per convèncer persona a persona comprendries el mal que ens fa per al procés que...” Aleshores, la Rodoendre es veu obligada a defensar el conseller. “Perdona, però algunes ja anàvem pels pobles a parlar del procés quan no estava de moda i vosaltres us en rèieu, eh?”

Totes dues s’embranquen en una discussió per veure qui fa més temps que va pels pobles i qui és més sobiranista, quan una mà pica l’esquena del conseller. És la poetessa jubilada Mercè Campreciós, que, en veure que els dos braços de l’home estan ocupats, arrufa el nas. “Hem d’anar a dinar, eh, Francesc...?”, li xiuxiueja. “Que, ahir, a Sant Kevin de Vallfosca vaig fer un recital per la independència i em van donar records per tu”. Les dues tertulianes s’aturen un moment. “A Sant Kevin?”, pregunta la Rodoendre: “Jo hi vaig demà”. L’Ojeda somriu: “Jo hi vaig anar el mes passat al cicle de converses Un país sobirà ”. La Campreciós torça la boca: “Jo hi vaig cada any des de la tornada d’en Tarradellas”. El conseller ho aprofita per marxar dissimuladament. Al primer instant no se n’adonen.