Suárez, el dolent del film que t’acaba caient bé

Cap D’esportsLa veritat, poc m’importa saber si Luis Suárez va dir les paraules que constaven en l’acta del partit de Copa. La qüestió no és si les va dir o no. La qüestió és que les hauria pogut dir perfectament. De Suárez, m’ho crec, què hi farem. Quan es juga un derbi d’aquest tipus, molta gent s’amaga a la seva trinxera disparant cap als altres. Magnifica els pecats de l’adversari i justifica els seus. És a dir, no pot deixar de dir que Suárez anava revolucionat, però el perdona, ja que considera que l’havien escalfat. Alguns jugadors, però, van sempre encesos. I en funció de la samarreta que porten ens agraden o ens semblen criminals. Suárez sempre és notícia a Anglaterra, on presumeixen de ser molt elegants i no li van perdonar els seus insults a rivals o mossegades. Però, a la vegada, molts aficionats del Liverpool enyoren aquesta capacitat de Suárez de lluitar pel seu equip com si fos la seva família. Suárez és així. I no és gaire diferent d’Hernán Pérez o Roco, de l’Espanyol. Aquell caràcter sud-americà de futbolista competitiu. A mi, de fet, ja m’agrada que siguin així. Són pecadors, maleducats i pesats, però els jugadors uruguaians sempre són entre els meus preferits. Només vivint l’esport així un estat tan petit com l’Uruguai pot arribar a ser tan gran dins d’un camp de futbol. Expliquen que Schubert Gambetta, un jugador de l’Uruguai molt lleig, fill, naturalment, d’un amant de la música clàssica, es va trencar el turmell quan faltaven pocs mesos per al Mundial del 1950 jugant amb els amics del barri un partit al carrer. Ell, que era jugador internacional, no podia ni dosificar-se en els partits entre amics. Si la pilota rodava, posava el colze, la cama, insultava. Al final, va recuperar-se per poder jugar i guanyar el Mundial del 1950. I, un cop van tornar a casa per celebrar el títol de campions del món, ell i altres internacionals, com el capità Obdulio Varela, van celebrar la fita organitzant un partit en un camp de terra al carrer, amb més amics. Així m’imagino jo Suárez. Un bad boy, un d’aquells dolents de la pel·lícula que acaben sent bons. Suposo que molts aficionats de l’Espanyol no pensen igual. Però, no fa tant, molts s’emocionaven amb els gols i el caràcter de Stuani. Un altre que jugava parlant.