29/07/2017

“Trompellot, manifesser i trapatroles!”

5 min

Avui canvio els pixapins habituals pels pixavins. 350 km de distància per a només una consonant de diferència. Tan lluny i tan a prop. Però és que no és el mateix miccionar en un pi que miccionar vi, no?

Comencem forts, sí. I perdoneu el punt escatològic però aquí les expressions pudentes abunden (n’hi ha que fins i tot es declaren dient “Te vull més que a un bon cagar”). No ens hi rabejarem perquè no acabaríem i ens hauríem de rentar la llengua. Bé, llavar-la, perquè en aquesta zona rentar només és treure el sabó. Ai, més aviat llevar el sabó. Quin embolic, mare meua! “Prompte acabaré de dutxar-me, només me falta rentar-me”. I, doncs, què has estat fent fins ara? (Broma roïna, sí, ho reconec.) Per això l’aparell que deixa la roba neta és la llavadora. I no s’ha de confondre llavar amb llevar, que, al seu torn, no és el mateix que traure. És que aquí, com dirien ells, són més precisos: “Trau el tendal” només pot voler dir que l’instal·lis, que el tenies desat i ha arribat l’estiu. Si el que vols és que algú el plegui, li has de dir “Lleva el tendal”. Ausades (certament). Per entendre’ns (i simplificant-ho un poc) seria semblant a la diferència entre posar i ficar : ficar sempre implica posar a dins; traure sempre implica llevar de dins d’algun lloc.

Per cert, xerrant de plegar, potser us trobeu que algú us diu que acaba “de plegar” i justament llavors es posa a treballar. No és que sigui un destarifat, que diuen aquí als que fan coses sense trellat (sentit);és que ha dit que acaba “d’aplegar”, que aquí és arribar. Dels que no hi toquen gaire també se’n pot dir apardalats, trapatroles i trompellots, en funció del grau de beneiteria. També és desqualificatiu, tot i que no pel mateix motiu, manifesser, que és el que manifesseja, és a dir, el que es fica allà on no el demanen amb finalitats poc clares i que té molts números perquè l’enviïn a fer la mà (l’engeguin, vaja). S’assembla al dotor, tot i que potser aquest és més innocent, ja que dotorejar és xafardejar per simple curiositat.

Tampoc us estranyeu si fan plurals impossibles, els dillunsos, els dijousos, els eixugamansos... Curiosament, malgrat que aquí és més comú torcar que eixugar (“Torca’t els ulls i no plores més”), dels draps de cuina en diuen eixugamans (a més de torcamans ). No fan servir escuradents, sinó furgadents, i els últims queixals que surten són els de l’enteniment.

En el terreny vegetal, si no voleu anar com cagalló per séquia, us hauríeu de fer experts en cítrics, de la clementina bàsica a la clemenula i la nàvel, sense oblidar la llima (mai llimona), saber que els préssecs són bresquilles i les maduixes fraules. I que els melons d’Alger no són melons africans (a vore, sí que els primers sembla que van arribar de l’Àfrica), sinó síndries.

La influència àrab aquí és més forta que enlloc, fruit dels segles de domini sarraí. El blat de moro és dacsa, les preses d’aigua són assuts i els carrerons sense sortida atzucacs. Aquests últims sí que s’han generalitzat a tot el domini lingüístic. Estaria bé manllevar-los també els colpets, que en la majoria de llocs no tenim clar com dir sense recórrer als chupitos. Els diminutius estan a l’ordre del dia, però això és comú a pràcticament tot el català occidental. Ara bé, la clau per saber si som més al nord o més al sud és la fonètica. En aquestes terres pronuncien totes les erres finals (dels infinitius, per exemple) i, en canvi, deixen caure la majoria de des entre vocals: caïra, mocaor, raere. I si us dic que són els reis de les mascletaes, ja ningú pot dubtar que som al País Valencià. Ara bé, si hagués reflectit del tot la pronúncia, podríem precisar més. I és que, en realitat, potser hauria d’haver escrit dotoretxar o ditxoussos, perquè som a la zona on ho apitxen gairebé tot, entre els rius Palància i Xúquer, al cor del valencià, en ple territori txe, vatxa.

stats