Amb ulls marroquins
L’Hiba és de Larraix, a la costa atlàntica del Marroc. Va venir fa molts anys a Catalunya, on ha prosperat a base de molt d’esforç. No ha anat mai a escola, però el seu fill gran s’acaba de graduar als Estats Units i la petita encara estudia en una escola concertada. Als matins fa feines domèstiques en una casa i a les tardes ajuda el seu marit, que té una carnisseria. El negoci havia anat millor; ara amb prou feines fa les paus. No té opinions polítiques, però el seu marit, que sí que en té, declara amb convicció que els catalans han de ser independents perquè els aniria millor.
L’Hiba forma part d’una extensa xarxa de parents establerts aquí que es donen suport mutu. Un d’ells va perdre la feina fa gairebé tres anys. Ha exhaurit l’atur i cobra un subsidi amb el qual viuen ell, la dona i dos fills. L’Hiba no mostra simpatia per la seva actitud. Diu que “s’està al sofà” i que de tant en tant “se’n va de vacances al Marroc”. Suggereix que s’ha acomodat a la situació i que no s’esforça prou per sortir-se’n.
L’Hiba ha anat a passar la Setmana Santa a prop de Bordeus, on té parents. En torna encantada. També estan a l’atur, però l’ha meravellat el tracte que reben de les autoritats franceses. Ensenya fotos de la casa on viuen, un habitatge unifamiliar de dues plantes. Explica que el lloguer costa 650 euros al mes, però que l’Ajuntament en subvenciona 500 perquè ha calculat que la família només pot pagar-ne 150. Aquesta quantitat surt dels 750 euros que reben mensualment del govern francès. Reben també 100 euros mensuals per cada fill, i n’hi ha tres. A més, diu que reben 400 euros a principi de curs per a la compra de llibres. També tenen accés, com tindrien aquí, a aliments (i fins i tot, remarca admirada, pasta de dents) distribuïts per entitats benèfiques. Però el que més l’ha entusiasmada és que l’Ajuntament està pendent dels beneficiaris: els proporciona una parcel·la perquè es proveeixin d’aliments, els assigna feines comunitàries (en particular acompanyar ancians i atendre els menjadors socials) i gestiona l’oferta de llocs de treball, en general eventuals, que estan obligats a acceptar. Afegeix que estan tan “vigilats” que no hi ha lloc per als “tripijocs”. La seva conclusió és que a França se’ls dóna molt i que, a canvi, se’ls exigeix molt. Totes dues coses li semblen formidables.
Li pregunto quin suport reben els seus parents d’aquí. Se’n sap els números; és evident que són temes dels quals es parla amb detall. Parla d’un subsidi de 400 euros al mes més 100 euros i 25 euros al mes per cada fill, la primera xifra per a aliments i la segona per a roba, en forma de xecs intercanviables en botigues. Fets els números, una família amb dos fills, que rep 7.800 euros a l’any a Catalunya, en rebria 17.600 a França. Més del doble. Li pregunto què se’ls demana a canvi. Em diu que no res.
Quan m’explica això, jo torno de participar en una tertúlia a Catalunya Ràdio.
Prèviament, i com que és l’aniversari de la sol·licitud de la transferència de la competència per convocar referèndums, Mònica Terribas ha entrevistat els protagonistes d’aquella jornada.
Joan Tardà, que substitueix Marta Rovira, defensa que, prèviament a la declaració d’independència, cal un procés constituent, i que, com que aquesta Constitució deixarà clar que Catalunya no tindrà exèrcit i sí una renda garantida ciutadana, els catalans s’adonaran de les bondats de la independència i s’hi decantaran decisivament. Joan Herrera explica la coherència de l’aparentment erràtica evolució de la formació que lidera, i acusa CiU d’estar bloquejant al Parlament la iniciativa legislativa popular de la renda garantida ciutadana. Considera que, sense aquest bloqueig, ja en gaudiríem. Jordi Turull es defensa, amb poca convicció, d’aquesta acusació. No hi aporta cap argument convincent, però deixa clar que la formació que ell representa no hi està en contra.
No recordo que, un any enrere, ningú vinculés la missió d’aquells tres diputats a Madrid amb la renda garantida ciutadana, però avui parlen com si aquesta proposta fos al centre del procés.
Considero la possibilitat d’explicar a l’Hiba que el Parlament català està debatent una llei que proporcionaria als seus parents no els 17.600 euros que rebrien a França, sinó 24.700. Segurament, es meravellaria de la xifra i em demanaria què se’ls exigiria a canvi. Li contestaria que no res. Com que li costaria entendre’m, m’hauria d’esforçar per deixar clars els conceptes i les quantitats continguts en el projecte de llei que Turull diu que els seus no estan bloquejant. Em fa l’efecte que em resultaria molt més fàcil explicar-li que el Parlament català està debatent la introducció de la flexiseguretat danesa. Finalment, opto per callar. Hi ha el perill que arribés a la conclusió que el moviment independentista no és una cosa seriosa.