La veritat judicial, la veritat periodística i l’altra (i 2)
BarcelonaAhir ho vam deixar explicant que la justícia havia condemnat la revista 'Rolling Stone' per una història sobre una violació en grup de la qual no van trobar evidència. Però que la policia se'n cuidava prou de dir que l'atac no havia existit. I això obre el debat sobre les diferents veritats.
El periodisme aspira a explicar la 'veritat verdadera', per entendre'ns. Però, en tant que quart poder, té una sèrie d'obligacions derivades de la legislació i el codi penal. En aquest sentit, la veritat que s'estableix en un jutjat acaba sent la “veritat legal” i ja es veu que, quan hi ha un adjectiu després de “veritat”, s'estén l'ombra del dubte: acaba sent, per tant, una convenció necessària. I la premsa està legalment obligada a assumir aquesta veritat o bé demostrar fefaentment amb noves proves l'error de la justícia. No fer-ho alimenta situacions delirants, com la que va mantenir 'El Mundo' durant molts anys, arran de l'autoria dels atemptats de l'11-M. Aquesta submissió pot semblar un principi castrador, però només aixeca el llistó de l'exigència: per anar en contra de la veritat judicial has d'anar prou ben armat perquè sigui demostrable i irrefutable.
Un altre cas és el dels morts. És evident que, quan un metge certifica el traspàs d'algú conegut, l'òbit ja fa una estona que ha succeït. En els darrers temps hi ha hagut casos de celebritats a qui es donava per finades als mitjans una estona abans que l'autoritat es pronunciés oficialment. I probablement era cert. Però hauríem de reflexionar sobre què guanyem i què perdem en intentar guanyar aquests minuts al metge forense. Ho deia el fictici periodista Don Keefer en el millor minut de la mediocre sèrie 'The Newsroom', quan narren la pressió d'una televisió (fictícia) per donar per morta la congressista (real) Gabrielle Giffords, tirotejada a Tucson: “És un metge qui en certifica la mort, no les notícies”. Però sí, esclar, era una ficció.
