09/03/2020

'Spoilers' a la taula?

3 min

Quan després de notables esforços per part d’alguns, per fi s’ha posat en marxa una taula de diàleg i negociació –qualsevol negociació temàtica ha d’anar acompanyada de moltes hores de diàleg sobre les qüestions de fons–, sovint passa que alguns membres de la taula en realitat no hi creuen. Hi són presents per raons conjunturals, tàctiques, electorals, institucionals i per altres motius, però en realitat el que voldrien és que la taula anés malament i fracassés, i així poder donar la culpa a l’altre. Aquestes persones posen bastons a les rodes, no mostren cintura política i flexibilitat, s’enroquen en els posicionaments inicials, no solen escoltar gaire el contradictor, i se senten com els intèrprets de designis quasi divins. Ho he vist moltes vegades en diversos llocs, i fins i tot en conflictes armats. Aquest tipus de gent participa en negociacions de pau, no per convicció, sinó com a estratègia de guerra.

A aquest tipus de persones se’ls diu spoilers, és a dir, rebentadors, boicotejadors de les negociacions. A vegades, fins i tot, els col·loquen a la taula expressament els màxims dirigents d’una de les parts, perquè poden fer de spoilers més fàcilment i de manera més dura des de fora que si han d'estar asseguts a la taula. Sigui com sigui, sempre són un problema afegit, perquè a més d’haver de contrastar propostes amb l'altra part de la taula, s'ha de contenir els spoilers propis.

El 29 de febrer, al míting preelectoral de Perpinyà, es van sentir veus de dirigents polítics a l'exili menyspreant la taula de diàleg que s'ha encetat amb el govern espanyol. Puigdemont va dir que la República no arribarà amb el diàleg amb l'Estat, i Clara Ponsatí va qualificar la taula d'enganyifa i va dir que per arribar a la independència no s'ha de negociar. És el to i la manera de pensar de molts postconvergents (no tots), tot i que durant força temps han repartit cartells en anglès amb el lema “Asseieu-vos i parleu” a les concentracions. La paradoxa rau en el fet que, un cop s’aconsegueix que s’asseguin i parlin, els titllen de traïdors i venuts. En què quedem?

Si la meitat de la representació catalana a la taula de negociació política realment no s’ho creu, per què hi son? Si no n'esperen res, per què hi perden el temps? Si ja tenen tan clar el que han de fer i com per convertir la República virtual en un estat reconegut internacionalment, no seria més honest sortir de la taula i seguir la seva via unilateral? El que vull dir és que quan una persona o una delegació s’asseu en una taula, se l'ha de creure. I això vol dir saber conviure amb tot el que hi ha sempre al voltant d’una negociació: els estira-i-arronses, les cessions i la flexibilitat, les idees noves, la cintura política, la paciència i la perseverança, entre moltes més coses. No és un joc infantil, una distracció o un lloc per lluir la duresa o la puresa, sinó una qüestió de màxima responsabilitat. Els que no vulguin ser-hi no cal que hi siguin. Se'n traurà més rendibilitat i profit si només hi van els que realment entenen el que implica negociar, que mai és el mateix que obligar o forçar, dos conceptes que encara estan molt presents en el discurs independentista. Potser també hi són a l’altra part de la taula, però almenys no en fan bandera. Per tant, si a la part catalana ja tenim alguns spoilers i gent que confia massa en la coacció, la taula no tindrà futur i recorregut, encara que pugui durar uns mesos, fins a les eleccions catalanes, ja que el que s’aixequi primer ho haurà d’explicar a tota la ciutadania i de manera molt convincent, després d’haver generat tantes expectatives i tenir la seguretat que l’oportunitat actual no tornarà a repetir-se, i menys si governés la dreta.