Entendre els meus amics espanyols

FilòsofTinc amics de totes les ideologies. Però si faig un repàs dels que tinc a Madrid o a Andalusia, constato que són tots d’esquerra. Aquests últims dies he parlat molt amb alguns d’ells. Vaig ser a la criticada gala dels premis Goya i dijous passat vaig anar a la presentació d’un llibre sobre Javier Pradera editat per Jordi Gracia per a l’heroica Editorial Trama, especialitzada en el món de l’edició.

Em dol la presó de Forn, Junqueras i els Jordis. Humanament i políticament. La trobo injusta, tant pel que fa als delictes pels quals se’ls investiga com per una pena preventiva fora de lloc. Sense el dolor personal de la proximitat, els meus amics comparteixen el judici. També compartim la condemna a la violència de l’1 d’octubre. Des d’aquest acord, els pregunto críticament per què no ho expressen públicament, per què no aprofiten els altaveus que molts d’ells tenen per condemnar -com a mínim- aquestes dues mostres de repressió. Els hi pregunto perquè els vull entendre. Tot fugint de les absurdes simplificacions tan habituals en els últims temps. Des de la gastada cita de Pla sobre els espanyols d’esquerres i de dretes fins a les habituals temptacions, dels uns i els altres, de repartir carnets de puresa ideològica.

Històricament, des del catalanisme polític hem sigut més exigents amb l’esquerra espanyola que no pas amb la dreta -o hi hem tingut més esperança-. Perquè per a la dreta la unitat de la pàtria és sagrada, necessària. I per a l’esquerra és fruit d’un pacte i, per tant, contingent. Dit altrament, la dreta espanyola (de fet, la dreta en general) és molt més nacionalista que l’esquerra. No cal que ningú em recordi frases i personatges provinents de l’esquerra tan nacionalistes com Aznar, els tinc ben presents. Però els meus amics, com molts d’altres, no en són, de nacionalistes. I quan mirem els balcons de Madrid plens de banderes espanyoles compartim la mateixa barreja de preocupació i hilaritat. La qüestió, però, és que quan passegem per Barcelona els balcons estan més plens de banderes. És una mica diferent, intento explicar-los. El nacionalisme de qui té un estat està menys justificat que el de qui el reivindica. M’accepten el matís, però jo els he d’acceptar la major: és nacionalisme. I aquí trobem una clau important de la seva fredor davant el moviment independentista i davant la injusta repressió que rep. No entenen que una part important de l’esquerra catalana posi la qüestió nacional davant de la social. Perquè allò que ambdues lluites són indestriables és, en el millor dels casos, expressió d’una voluntat. Com que no són nacionalistes, no entenen que tot estigui supeditat a l’objectiu de crear un nou estat. Especialment quan qui aparca la resta de lluites i reivindicacions és l’esquerra.

Els meus amics estan farts de Rajoy i del PP. Per les seves polítiques, per la corrupció i per una repressió creixent i generalitzada. I els dol l’abandonament de bona part de l’esquerra catalana aliada amb la dreta catalana. Perquè la degradació del sistema polític espanyol nascut amb la Transició s’ha produït -em recorden els amics- amb la complicitat i amb comportaments comparables d’aquesta dreta catalana. Un dels motius per marxar és la dreta reaccionària i corrupta que governa Espanya. Per fer-ho, tanquem els ulls i ens aliem -provisionalment, diuen- amb els qui fins fa quatre dies compartien tantes i tantes coses amb el PP.

Malgrat tot, penso que hi ha possibilitats de trobada perquè tots tenen les seves raons. No em refereixo als governs ni als partits. Penso en els intel·lectuals i artistes espanyols a qui demanem més compromís, i en alguns dels catalans que fem aquesta reclamació. L’esquerra espanyola hauria de ser més contundent a l’hora de criticar les actuacions policials de l’1 d’octubre i els empresonaments. No tenir por que sembli que aquestes crítiques impliquin donar suport a un objectiu (la secessió) que no comparteixen, ni a un mitjà (la unilateralitat amb fre de mà) que els sembla, sent generosos, irracional. Poden ser crítics amb una cosa i amb l’altra. A risc de ser acusats d’equidistants. Conscients que no seran tan estimats com Cotarelo o Talegón. Però frenar la repressió de l’Estat, mostrar empatia cap als empresonats hauria de ser una de les seves causes. De la mateixa manera, penso que l’independentisme -i el catalanisme en general- necessita més aquests aliats crítics (ara massa callats) que no pas els espanyols que sembla que hagin trobat en la independència de Catalunya el sentit de la seva vida. Hem de buscar més interseccions sense exigir grans adhesions.