PeriodistaNo us cregueu: com a mallorquí, cada any rep el meu quartó corresponent d’inconvenients derivats de la massificació turística, però així i tot em costa decidir què em sembla més obscè aquests dies: si la indissimulada avidesa amb què els nostres poders fàctics volen, a tota costa, posar de nou en funcionament la miraculosa fàbrica d’euros del sol i la sangria o la manca total de contacte amb la realitat de certa casta de treballadors de coll blanc que ho volen evitar com sigui per poder anar a la platja sense que el 'guiriüm' els faci nosa i que ja estan inundant les xarxes socials amb fotos d’arenals deserts on es diluiran en aigua transparent les seves llàgrimes de cocodril per les cambreres de pis que enguany hauran de viure d’ajudes.
El que sí que tenc clar és que a les Illes tenim una relació conflictiva amb la nostra primera font d’ingressos. Tot sigui dit: és probable que la tenguéssim encara que aquesta font fos qualsevol altra. La nostra espècie és propensa a trobar defectes a tot i a convertir la millor de les coses en una merda sense pal·liatius (un clar exemple: les hamburgueses gourmet). Però si jo fos psicòleg i Mallorca entràs per la porta, tard o d’hora encararia el tema amb el major tacte possible: “Hem de parlar del turisme”.
Hem de parlar del turisme.
I de tots els indicadors de trauma, sempre m’ha fascinat que el sector més estufat de la societat mallorquina, per molt que visqui directament o indirectament del turisme, encara consideri que això de ser cambrer o fer feina a un hotel és un ofici degradant, brut i indigne, cosa de forasters, i que sempre se’ls escapi un buf de despreci quan parlen del tema, com si l’arribada anual de desconeguts per nedar a les nostres platges i emborratxar-se sota el nostre sol fos un ultratge (òbviament, que ells mateixos nedin a platges d’altres i s’emborratxin sota un sol estranger és completament diferent: ells són especials). Aquest és el corrent moralista, el que s’escandalitza cada estiu amb la darrera tendència en degeneració sorgida de l’I+D magalufer.
I al cantó contrari d’aquesta neurosi típicament local tenim un grapat de piròmans que, és cert, probablement no varen iniciar el foc, però no poden dissimular el plaer semieròtic que senten mirant les flames; polítics, grans hotelers i empresaris de l’oci que actuen com si res de tot això fos cosa seva, com si no hi tenguessin res a veure i l’economia fos una força cega i providencial, un riu desbordat o un volcà en erupció. Ells només passaven per aquí i ja que hi són aprofiten per fer un poc de calaix abans no quedi tot reduït a cendres.
Sovint sembla que no hi pot haver terme mitjà entre aquells que pensen que el turisme és l’origen de tots els nostres mals i que sense turistes l’illa seria una Arcàdia perfecta i benigna on viuríem feliços i lliures de pecat i aquells que pensen que si no hagués estat pels hotels i els estrangers els mallorquins no haguérem tengut esma de superar l’Edat Mitjana i estaríem alimentant-nos de rostolls.
En el fons, però, el més probable és que l’origen de bona part de tots aquests conflictes no resolts sigui més fonamental i material: que els beneficis del turisme no estan tan ben repartits com ens volen fer creure i els inconvenients, en canvi, sí; que, de fet, el sou d’alguns dels treballadors, sovint dones (sorpresa!), que a més se’n beuen la glopada més agre, és realment magre i en alguns casos miserable, i que aquest model no és cap ganga i exigeix un peatge a molts nivells i el pagam entre tots.
Però tampoc no tenim pla B, bàsicament perquè ningú no l’ha cercat mai, així que aquí estam, a punt de convertir tota l’illa en un laboratori (si els mallorquins se senten estranys amb el pla pilot, com es deuen sentir els 10.000 conills de rata que durem d’Alemanya?), perquè tampoc és que hi hagi altra sortida que fer bo el lema d’'abraça un turista' i tirar endavant. Enguany, almanco. Així que venga, va, només un estiuet més: abraça’l ben fort.
