OPINIÓ
Opinió 07/04/2018

Acadèmia Illenca de la Llengua Catalana (AILC)

i
Carles Cabrera
3 min

O Institut d’Estudis Baleàrics (que ara es diu ILLENC) o Institut Mossèn Alcover. Si el nom tant se val. Per dir-ho ras i curt: ens cal una acadèmia de la llengua catalana que s’ocupi de l’àmbit de les Illes Balears. Au, ja ho he dit. Ara els puristes poden fer flamada i criticar-m’ho de valent perquè ja hi ha una institució que s’ocupa d’això: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Fet i fet, quan els valencians endegaren el 1998 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), això és el que els va retreure l’IEC, que el seu camp d’actuació s’estenia a tots els racons de parla catalana. Però ara existeix una autoritat lingüística a Catalunya i una altra a València, i la tercera pota del trípode inevitablement coixeja.

Els castellans posseeixen una Associació d’Acadèmies de la Llengua Espanyola formada per vint-i-dos ens escampats pertot arreu del món. Tots treballen braç a braç de la mateixa manera que l’AVL, que reconeix d’ençà del minut u la unitat de l’idioma i no és altra cosa que un instrument i homenatge al servei de la nostra llengua. I això mateix hauria de ser la nostra AILC. Quan Fabra normativitzà el català, recomanà als valencians que pouassin en els seus propis clàssics convençut que la varietat que n’extraurien no distaria gaire de la del Principat, però ell bàsicament elaborà un estàndard per a Catalunya que prenia com a canemàs el model del central. I la història ens ha menat a ser una realitat tripartida en què la relació entre les capitals de Barcelona, València i Palma no és equiparable a la que hi pugui haver entre Madrid i Sivilla sinó similar a la d’un Madrid-Bones Aires –no em corregeixis Sivilla i Bones Aires, correctora, que no són il·legals sinó alegals; ben cert és que, de moment, no les trobam consignades enlloc i... 'Eppur si muove!'.

Qualcú també m’ha insinuat si ara m’avindré a les prèdiques de la Fundació Jaume III. Ans al contrari. L’autoritat lingüística aquí l’ostenta la secció lingüística del Departament de Filologia Catalana de la UIB i aquests haurien de constituir, fonamentalment, el pinyol de l’AILC. Hi hauria, a més, representants de Menorca i les Pitiüses, lingüistes i filòlegs que han desenvolupat llur tasca o viuen fora de l’Arxipèlag –Joan Veny n’és un, qui ho dubta!– i autoritats innegables en el terreny de la lingüística. I per descomptat que no s’hi convidaria ningú de la Jaume III.

Les tasques que la institució hauria de desenrotllar serien les següents –mes l’ord(r)e d’elaboració no altera el producte–: 1) enllestir un ‘Diccionari normatiu del català a les Illes’ com el Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL que ja ha donat carta blanca al proscrit ‘barco’ i que aquí podria servir per incloure ‘guixeta’, ‘estatística’, ‘frapar’, ‘crocodil’ o ‘atitud’; 2) elaborar un model d’estàndard oral per al català de les Illes a l’estil de la 'Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana' de la Secció Filològica de l’IEC sense repetir l’error de distingir entre fenòmens restringits a un sol dialecte, fenòmens generals si afecten a dues o més de les cinc grans varietats, però que si és del central sol de vegades també es considera general –això no hauria de passar amb el mallorquí, que nosaltres també som bons per posar en salsa!– i que hauria de servir per determinar quin model de llengua feim servir als mitjans de comunicació, principalment IB3, i 3) continuar amb la idea d’una 'Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears' per manllevar el títol d’un llibre de Francesc de Borja Moll. Al preàmbul, hi trob una frase que em ve com l’anell al dit: “Potser algú trobarà incongruent que es faci un llibre de gramàtica [o una Acadèmia] referit a una regió determinada [...]. Però cal tenir present que els problemes lingüístics d’un mallorquí no són els mateixos que els d’un valencià, i que ni els d’un valencià ni els d’un mallorquí són els mateixos d’un català de Tarragona o de Lleida”.

I si encara té temps, aquesta AILC pot engegar, en quart lloc, una col·lecció semblant a la de Clàssics Valencians que posà en marxa l’AVL amb l’'Spill' de Jaume Roig i l’'Obra valenciana completa' de Teodor Llorente. Nosaltres la podríem encetar amb 'La faula' de Guillem de Torroella o l’'Obra completa' d’Anselm Turmeda i acabar-la amb Àngel Ruiz i Pablo o Isidor Macabich.

stats