Opinió 21/11/2018

Adeu al kilo

Quan servidor era jove, era el que pesava un litre d’aigua destil·lada. Amb això ens podíem entendre

i
Albert Villaró
1 min

Tenim tan idealitzats el patrons de mesura que guarden a la famosa oficina de París que quan ens els canvien patim i acabem tristos i desconcertats, perquè cada vegada que es dinamita una petita parcel·la del que sabem ens genera neguits i malfiances. Mica a mica es va desballestant una de les herències més palpables de la Revolució Francesa. Primer va ser el pobre, humil i sempre omnipresent metre, quan els metròlegs van passar de definir-lo com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, concretada en una barra de platí iridiat, a la que no afecten ni dilatacions ni contraccions, a aplicar-hi una incomprensible fórmula feta de radiacions del kriptó, que mai no ha vist ningú, o a l’actual, que ho vincula a la velocitat que la llum recorre en un temps absurd (1/299.792.458 segons). Amb una mica d’imaginació podem evocar el que és un meridià terrestre, sobretot quan pensem en els pobres topògrafs francesos que van fer els càlculs al segle XVIII, però se’ns fa costa amunt evocar la radiació, per molt ben definida que estigui i per molt exacta que sigui la mesura.

El kilo, unitat de la massa, quan servidor era jove, era el que pesava un litre d’aigua destil·lada. Amb això ens podíem entendre. Aigua destil·lada, la de la planxa; un litre, la capacitat d’un pot que tingui una petita inscripció: 1 l. Voilà. Ara ens ho canvien, amb l’excusa d’una major precisió: faran servir camps magnètics i, agafem-nos, la constant de Plank. Sembla que ho facin exprés per fer-nos prevaricar, tan contents com estavem amb les canes, roves i càrregues.

stats