Opinió 30/09/2015

Aigua a Mart

El decalatge tecnològic és una constant de la història humana, que sembla que avanci a batzegades, com si anés beguda

i
Albert Villaró
2 min

Fa molts i molts anys, quan treballava fent un inventari de monuments megalítics, el vell Baró de Montan em va dir, després de passar (sense veure-la) pel costat d’una magnífica cista amb el seu túmul:

—Casu’m l’ou! No trobarís aigua a Segre!

El vell Baró tenia tota la raó del món. De vegades no sempre és fàcil trobar allò que hauria de ser evident. Ara, els científics de la NASA ens diuen que hi ha aigua a Mart: poca, evanescent i, per acabar-ho de rematar, salada com el suquet de les anxoves. Però hi ha aigua, sí senyor. I qui diu que hi ha aigua, diu que hi ha vida. Sens dubte és una proesa científica, que té la virtut de qüestionar-nos les coses essencials que no funcionen en la nostra vida quotidiana, i que haurien de tenir una fàcil solució tècnica.

Els mitjons que desapareixen sense deixar rastre durant les bugades, els vots italians que es perden misteriosament pel camí, els brics 'obrefàcil' que són 'obredifícil', les caràtules de plàstic dels CD, que són els envasos més inútils que hagi dissenyat una ment humana. I tantes i tantes coses que mereixerien una mica més d’atenció per part del talent científic.

Però el decalatge tecnològic és una constant de la història humana, que sembla que avanci a batzegades, com si anés beguda. Quan els protoandorrans de l’edat del bronze feien les seves barraquetes de branques i fullaraca al Cedre d’Andorra la Vella, a Egipte passaven, faraó amunt o faraó avall, per l’onzena dinastia. Les coses, per sort, s’han anat equilibrant, encara que pensem que a Egipte, avui, potser han reculat. És igual: hi ha aigua a Mart. Quan la vida a la Terra sigui inviable, hi podrem pujar a plantar-hi bledes i carrotes.

stats