Al sac i massa ben lligat

A Andorra hi ha un rocambolesc 'cacau' digne d'anàlisi. Llistes estrambòtiques entre els que encara s'autodenominen esquerres amb partits de l'altre cantó. Cerca de caps de llista i revestiment per baix. Afirmacions que haurien de posar cap per avall d'una vegada per totes el paper del bisbat al Principat. Negacions de la màxima autoritat del país contradient el discurs a l'ONU. Possiblement és una d'aquelles setmanes que, periodísticament, es trobin a faltar enmig de l'estiu andorrà.

Ara bé, el que ha passat al país veí –també– és per sucar-hi pa. El dijous tothom va llevar-se expectant per la tardana exhumació del dictador Franco. Per fi un govern, encara que sigui en funcions mentre busca rèdit electoral, s'havia atrevit a fer fora del que havia estat el seu aparador durant 40 anys al general que va guanyar la Guerra Civil a Espanya. Es preveia una gran exaltació del feixisme i del franquisme per part dels que, en algunes televisions, han anomenat nostàlgics.

Cap de les previsions podia preveure el que va passar. El dictador va gaudir d'un nou funeral d'Estat. Aquest cop televisat per infinitat de cadenes, seguit per encara més periodistes. Es volia trencar amb el passat, i des del govern socialista –si us plau, no us en foteu, que encara s'anomenen així– es va aconseguir alçar-lo de nou a mite. Si en algun moment ho ha deixat de ser. Com que a la gran i democràtica Espanya encara no està prohibida ni penada l'apologia al franquisme, es van poder veure durant tot el dia banderes amb l'àliga ufana i intocable. Es van poder sentir impunes crits de "cara al sol" i "viva Franco". L'únic que no va sortir bé és que tots els concentrats, entre ells l'altre colpista Tejero, no van poder aturar ni un taxi. Curiós, hi havia més braços alçats que a la Gran Via de Barcelona després d'una obra de teatre al Coliseum.

Ni un cop de porra als que volien saltar-se el cordó policial per retre homenatge al gran salvador d'Espanya. Ni una mera identificació dels que, braç en alt, mostraven tatuatges més agressius, fins i tot, que la Policia Nacional divendres passat de vaga general a Urquinaona. Cap compareixença urgent de cap polític espanyol condemnant el trist, però permès i organitzat, espectacle que s'estava vivint. De fet, la ministra de Justícia, Dolores Delgado, d'estricte dol, hi va estar present. Respecte a totes les ideologies, devia pensar.

I així van. La ministra oficiant una exaltació tardana, però més viva que mai, al franquisme en ple. Paral·lelament, la vicepresidenta del govern en funcions comparava el franquisme amb l'independentisme català. Han cantat bingo. De cops d'Estat va la cosa. Tot això, però, no és ni de bon tros el més greu que va passar dijous. Després d'un mes empresonats i en diversos casos, aïllats, s'ha sabut que els membres dels CDRs acusats de terrorisme no tenien cap explosiu preparat. Avui és dissabte, i poques mans tinc per apostar que cap dels polítics i opinadors que van sortir en tromba a condemnar-los, han reaccionat i demanat perdó. ‘Todo atado y bien atado’, que diria aquell, i si no ho està tant, ens ho inventem, que de fet, el terrorisme d'Estat no queda tan lluny com alguns ens volen fer creure.