Aquesta setmana l’esforçada dreta social de Campos ha hagut de tornar a sortir al carrer per exigir els seus drets inalienables. Amb tota raó i dignitat reclamen justícia des de fa dècades: ells també tenen dret a la quota de degradació, massificació, balearització i saturació de què ja gaudim des de fa temps la resta de mallorquins. Qui pot oposar-se a tan lúcides reivindicacions?
El projecte d’autopista de Llucmajor a Campos és el nou cavall de batalla. I les tímides protestes de les entitats que s’hi oposen, un nou greuge inacceptable que ve a sumar-se a la llarga llista d’injustícies inveterades. La protecció del Trenc i de Cabrera varen ser doloroses punyalades; els latifundis de la Vall i el Rafal dels Porcs han impedit tota possibilitat de progrés i prosperitat des de la Colònia fins a l’Almonia; fins i tot les aigües del migjorn acullen la major reserva marina de les Balears amb 22.323 hectàrees d’aigües interiors protegides. Un escàndol.
Entre els militars, els Verga, els insidiosos ecologistes, les institucions captives... Un desastre: una vintena llarga de quilòmetres de costa verge, a més de milers de quarterades balderes, tudades entre salines, salobrars, sementers, garrigues, illots plens de males herbes i farallons de poc profit. Això, si fa no fa, és el migjorn de Mallorca entre el club de sa Ràpita i Cala Llombards, amb l’honrosa excepció de la Colònia de Sant Jordi.
I ara fins i tot els volen prendre un vell somni: tenir una autopista com els altres. Per què no tenen ells dret a les rotondes desmesurades, als scalextrics enmig de fora vila, a les circumval·lacions en sòl rústic, al desproporcionat consum de territori, a les expropiacions de les finques, a la desconnexió de l’entramat rural? Això, per què? Si mig Mallorca ja és una autopista, justament ells se n’han de quedar sense?
Dilluns passat, a Campos, el missatge va ser claríssim. “Feis els comptes a ca vostra”, resava una disciplinada pancarta típicament “liberal”, idèntica a les altres quatre, de mides regulars i comanades a impremta –res a veure amb el cambuix que treuen els progres quan es manifesten. I és que la gent d’ordre va haver de sortir al carrer, ben formada davant l’Ajuntament de Campos i orquestrada per diversos batles i exbatles de la comarca, per dir que ja estava bé. La gosadia dels antiautopista d’organitzar una assemblea a Campos per parlar del tema, havia estat la gota que va fer vessar la santa paciència. Fins aquí podíem arribar.
Per què a alguns els resulta tan difícil acceptar el que és inevitable i posen traves al futur? L’autopista fins a Llucmajor va omplir els ravals i les rondes de Campos de belles inversions immobiliàries. L’autopista fins a Campos omplirà els nous pisos d’alegres famílies arribades de tot Mallorca per compartir la nova prosperitat campanera. Els nous campaners i campaneres ompliran encara més les escoles de primària i les llivanyes del clavegueram. S’haurà d’ampliar la potència energètica, la recollida de fems i la de les aigües pluvials. Es necessitaran més aparcaments, més centres comercials i sanitaris, més funcionaris i més municipals. Quin xalar! Els nous campaners continuaran fent feina a Palma, però l’autopista els farà arribar amb més diligència i bon humor al consuetudinari embós de la via de cintura. Campos, a la fi, haurà aconseguit un somni llargament cobejat: deixar de ser un pobre poble amb personalitat i esdevenir un poble dormitori com els altres.
Al principi es crearà una lògica desconfiança entre les comunitats autòctona i al·lòctona i apareixeran els previsibles efectes d’una demografia desbocada: desequilibris socials, alienació cultural, inseguretat ciutadana... La reconciliació de les dues comunitats, però, no s’ha de torbar. Se segellarà el dia, ja no gaire llunyà, que juntes i desafiants exigesquin la imprescindible continuació de l’autopista cap a Felanitx i Santanyí. Els caps visibles de les dues comunitats, ja plenament integrades, aguantaran una emotiva pancarta escrita en l’antic dialecte local: “Feis els comptes a ca vostra”.
“Feis els comptes a ca vostra” és un lema extraordinari. Pot resultar una mica incòmode i incoherent en temps de globalització i interrelacions planetàries diverses, com això del canvi climàtic i els suposats efectes papallona amb què ens ha intoxicat la propaganda ecologista. També pot semblar un eslògan de Kim Jong-un, no ho negaré. Però en realitat és el bell resum de tota una manera d’entendre el món. Una idiosincràsia endèmica, secular, sens màcula. Allò que cantaven els Murder: Al sur de la carretera de Manacor.
