OPINIÓ

Alícia en el tribunal de les meravelles

Intro. “En fer servir jo una paraula —digué en Gep Boterut amb un to de veu més aviat desdenyós—, vol dir exactament el que jo decidesc que digui, ni més ni pus. —La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents —replicà n'Alícia. —La qüestió és saber qui mana; amb això n'hi ha prou —clogué la discussió en Gep Boterut” (A través del mirall i el que n'Alícia hi trobà, Lewis Carroll, 1871).

El principi de legalitat té el seu origen en la filosofia liberal de la Il·lustració i representa la materialització dels valors fonamentals que acompanyen l'ideal de l'estat de dret. En matèria penal sol expressar-se –en la formulació clàssica de Feuerbach– a través de l'aforisme 'nullum crimen, nulla poena sine lege'. És a dir: no es pot castigar ningú per una conducta que no constitueixi delicte segons una llei anterior a la seva realització. I és que la noció de previsibilitat esdevé fonamental en aquest context: qualsevol ciutadà té el dret de poder calcular les conseqüències negatives que li puguin reportar els seus actes. Només així pot considerar-se servada la seguretat jurídica. I d'aquest principi, que és el més important d'entre els que limiten la potestat punitiva estatal (el 'ius puniendi'), se'n deriva tant una exigència per al legislador (que haurà de fer el màxim esforç possible per a delimitar amb claredat i precisió què és delicte i què no ho és, deixant la discrecionalitat de l'intèrpret reduïda al mínim possible –manament de taxativitat–), com també per als jutges i tribunals (que no podran aplicar la llei penal a fets que no s'hi comprenen expressament, tot desbordant el seu tenor literal i estrafent-la de tal manera que n'acaben creant una altra de nova –prohibició d'analogia–).

En la causa per delicte de rebel·lió, entre més, contra els principals dirigents del procés independentista català, es fa servir un concepte inusitat de 'violència', que s'estendria fins i tot als casos en què es fa “ostentación de una fuerza y se muestra la disposición a usarla” (interlocutòria del Tribunal Suprem del 9 de novembre). Contra aquesta interpretació inacceptable, cal remarcar que la 'violència' de què es parla en l'article 472 del Codi penal ('aquells que s'alcin 'violentament' i públicament') només pot identificar-se amb una violència física contra les persones, i això perquè quan el legislador pretén incriminar la comissió de conductes per altres mitjans, com la intimidació (violència psíquica) o la força en les coses, ho fa expressament. És més, hi ha bones raons per considerar que, en la rebel·lió, hi ha de concórrer una violència de caràcter armat. En la sentència del Tribunal Constitucional 199/1987 s'afirma que “por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional”, i per aquesta raó es considera constitucional la parificació, a l'efecte de restricció de drets fonamentals, entre activitats terroristes i rebels i es justifica l'elevadíssim marc penològic que reben un i altre grup de delictes. I, sobretot i per reblar el clau, és imprescindible que la violència sigui real i efectiva, no merament potencial (“podrían haberse servido ... de una eventual explosión social”): es respon penalment per allò que s’ha fet, no per allò que es pugui arribar a fer.

Doncs bé, si per alguna cosa s'ha caracteritzat el procés independentista ha estat per l'insòlit grau de civisme que han demostrat els milers de persones que s'han mobilitzat aquests darrers anys pels carrers i places de Catalunya. El Tribunal Suprem mateix consigna que en el document 'EnfoCATs', al qual atribueix un paper decisiu en els esdeveniments judicialitzats, s'expressava que “las movilizaciones públicas habían de ser siempre pacíficas”, i no té més remei que acceptar que "resulta evidente que el civismo acompañó a las decenas de miles de ciudadanos que se movilizaron ante los numerosos llamamientos públicos que recibieron". Per això resulta inexplicable –llevat que es duguin les cucales rojigualdas posades– considerar que hi concorre la 'violència' pròpia del delicte de rebel·lió i que els encausats –principalment els que encara continuen en presó provisional– hi haurien realitzat “aportaciones directamente vinculadas a una explosión violenta” (interlocutòria del 4 de desembre).

Més d'un centenar de professors de Dret penal, pertanyents a gairebé la totalitat d'universitats de l'Estat i de posicions ideològiques i adscripcions nacionals diverses, ens hem manifestat públicament en contra d'aquesta interpretació del delicte de rebel·lió (a través del document 'Legalidad penal y proceso independentista', fàcilment accessible a les xarxes). Cap acadèmic de la disciplina –cap ni un–, en canvi, ha avalat l'extravagant comprensió de la figura delictiva que se sosté en aquest procediment. I així estam: quan s'esvaeix el consens al voltant del significat de les paraules de la llei, desapareix la seguretat jurídica, comença l'arbitrarietat i s'acaba sumit en el terror penal.

Final. “Deixau que el jurat pugui deliberar sobre el veredicte —digué el Rei per enèsima vegada aquell dia. —No, no: la condemna primer, després el veredicte! —protestà la Reina. —Quin doi, això de dictar primer la condemna! —replicà n'Alícia, tot cridant.—Tu calla! —l'escridassà la Reina, envermellint. —No em dóna la gana! —xisclà n'Alícia. —Que li tallin el cap! —digué la Reina, cridant tant com va poder” ('N'Alícia en terra de meravelles', Lewis Carroll, 1865).

Etiquetes