Alternatius?

El nom no fa la cosa. La simpatia que obtens a les xarxes no et garanteix un suport explícit. La presència als mitjans no és sinònim de publicitat. Podràs estar al servei d'una causa justa, molt justa, i fins i tot el teu rival t'ho reconeixerà, però no en tens prou. Aquí a Andorra no en tens prou.

S'ha demostrat en els diferents intents de construcció de partits alternatius, o al marge de l'statu quo, que han acabat en un no-res o absorbits/integrats en d'altres majories. Un exemple, el dels Verds d'Andorra, que després de diferents intents electorals va acabar incorporant un dels seus principals valors en la candidatura massanenca Ciutadans Compromesos liderada per David Baró, i en les darreres generals es va integrar en la coalició Junts liderada pel PS, a l'igual que Iniciativa Ciutadana que va entrar-hi directament sense haver mesurat mai pel seu compte els suports electorals. O un altre exemple, el d'AD800, que ni tan sols va acabar presentant-s'hi després d'haver anunciat que ho farien. I darrerament sentim a parlar d'un altre col·lectiu: Podem.

Certament cada un és una realitat diferent i, per tant, respon a casuístiques diferents. No els vull posar tots al mateix sac, però sí que tenen un element en comú, i és que tots són (o eren) partits, agrupacions o col·lectius que abanderen (o abanderaven) un discurs de rebel·lia, de distanciament amb l'actual sistema, o almenys aquesta és (o era) la impressió que haurien traslladat en els seus discursos polítics.

No entraré a valorar cap dels col·lectius que he esmentat abans (tot i que hi hauria molt a opinar sobre les persones que els lideren, les propostes que fan i els projectes que presenten), però sí que em serveixen d'exemple per evidenciar una vegada més una necessitat de reforma. Als propis errors que poden cometre aquestes organitzacions s'hi suma no llegir correctament la realitat andorrana i el funcionament del seu sistema. Empreses molt lloables s'estimben una i altra vegada contra el mur que representa l'entramat de relacions de poder i el seu sistema electoral.

Hi ha alguna manera perquè grups alternatius i transformadors tinguin algun dia alguna possibilitat? Almenys dues premisses s'haurien de donar. La primera és l'actitud dels propis col·lectius: de res serveix tenir portaveus que parlin bé o tenir molts seguidors a Twitter i Facebook. Ni tampoc ser present regularment als mitjans de comunicació. No n'hi ha prou a dir que estàs indignat i fer-te abanderat de la rebel·lia. S'ha d'estar al carrer, amb la gent, amb els seus problemes i ser capaç d'aportar-los solucions al mateix temps que il·lusionar-los.

Però molt probablement tampoc n'hi hagi prou amb això, perquè ha d'haver-hi un pas definitiu, el canvi de sistema que acabi amb la política d'uns pocs i passi a ser la veritable política de la gent: primer amb l'ampliació de la base electoral que passa per la reducció dels anys de nacionalització i el dret de vot dels residents a les eleccions comunals, i segon amb fórmules de participació que vagin més enllà del vot cada quatre anys.

Potser així, algun dia, quan emergeixi algun grup que no forma part de l''establishment' i tingui un discurs i propostes coherents, podrà ser present en òrgans de decisió col·lectiva. Si no, estan condemnats a la marginalitat, o pitjor encara, a ser absorbits i integrats en els cercles de poder existents, passant a ser un més d'ells.