OPINIÓ
Opinió 08/10/2020

Amor anal

i
Sebastià Portell
2 min

EscriptorHi ha llibres que no tenen una, ni dues, sinó infinites vides. Hi ha llibres que un dia arriben al món i que hi queden d’una manera tan fonda que sembla que sempre hi hagin estat. Potser perquè dècades després del seu primer existir el seu discurs encara batega a ritme de revolta. El bell país on els homes desitgen els homes (1974), de Biel Mesquida, n'és un.

Publicat i distribuït l’any 1974 de manera clandestina, amb el dictador viu, ciclostilat i sense signar, no va ser fins onze anys després que aquest llibre de poemes va aparèixer en un segell comercial: era a la col·lecció 'Els llibres de Glauco', de l’editorial Laertes. Aleshores sí que el signava el seu autor. Passava, però, com va passar també amb la reedició que se’n va fer a la col·lecció 'La butxaca' l’any 2011, que el llibre ja no era només seu. Formava part de la història de la poesia catalana borda. Gosaria dir que n’era, de fet, la pedra angular.

L’operació que desplega 'El bell país on els homes desitgen els homes' ja es troba en el seu títol i dura fins avui: fer bell allò que s’ha dit que no ho era. Una estratègia semblant a la resignificació d’insults com la forma anglesa 'queer' gairebé trenta anys abans que aquesta es produís. Des d’una Barcelona encesa i en plena agonia de la dictadura franquista, Mesquida textualitza manifestacions de l’ésser i del desig –“nois que donen / prenen pel cul”, travestis, cossos que fan 'cruising' en la nit– que no podien existir, i no només les fa constar, perquè gairebé tots els poemes estan datats i situats en l’espai, com si clamessin per la seva existència, sinó que les eleva a la categoria de peça artística. Hi parla del “bell forat del meu anus”. Hi presenta l’“encefalograma d’un amor anal”. Hi escriu “anatomies il·legals” amb una veu plena de sensualitat i coratge. 'El bell país on els homes desitgen els homes' habita l’espai de les subversions, atiades per la censura com joventuts rebels: “¿Podré dir el teu nom, al·lot despentinat, que t’abocaves tot sencer amb frisor inconscient des que els nostres ulls se toparen?”, es demana. I s’alça en confrontació directa amb les institucions del poder: “Fou després quan clavàrem aquella / pintada d’esperma als murs de les famílies, dels partits, / de les esglésies, de les pàtries, de les nacions: dels ídols”. Contra la repressió, el gust.

Dijous passat, al Centre LGBTI de Barcelona i en connexió amb Mallorca, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va celebrar el trenta-cinquè aniversari de la publicació oficial d’El bell país… dins la tercera edició del festival QLit. Hi participaren l’autor i els poetes Eduard Escoffet i Àngels Moreno, amics i aimadors de la poètica mesquidiana i de les escriptures que són lliures de bon de ver. La sala era plena i l’acte s’emetia en directe per a gent d’arreu del món. Pens que aquest homenatge hauria de ser el primer de molts: un país que no reconeix les seves veus pioneres està condemnat a no avançar. El de Mesquida és revolucionàriament bell.

stats