BOTAFOC
Opinió 18/06/2016

Amparo somia en el fred

i
Rafel Gallego
3 min
Amparo somia en el fred

Sona el despertador. Són les 05.45 hores. És dijous. Un dijous qualsevol d’estiu. Amparo s’aixeca amb son i sense gana. Mira de coa d’ull el cos estès del seu marit. Fugaçment pensa en els anys que fa que dorm devora el mateix home. De tota manera, aquest no és el major dels seus problemes; de fet, pels pobres, les qüestions sentimentals gairebé mai no són els problemes més grans. La dutxa forma part de la rutina. I el cafè amb llet carregat. I la llesca de pa torrat amb tomàtiga, un costum adquirit en aquesta terra que la va acollir fa més de 30 anys. La torrada i l’omeprazol esmorteeixen l’estómac per a allò que ve després.

Doble dosi d’anàlgèsics per encarar la jornada. Mentre berena, Amparo connecta una ràdio que té més anys que ella; “ja no es fan aparells que durin tant” pensa, a la vegada que encén el mòbil, un smartphone que es veurà obligada a canviar d’aquí a uns mesos. Reflexionant sobre l’obsolescència programada, a n’Amparo l’assalta la metàfora... i somriu. Ella mateixa és una treballadora obsoleta; ‘amortitzada’, precisaria un economista modern. Però els economistes moderns no fan 25 habitacions d’hotel diàries. A la ràdio, una de les notícies de l’informatiu parla de les cambreres de pis. N’apuja el volum. Hi ha mobilitzacions per reclamar millors condicions de feina. Parla un sindicalista. El sindicalista tampoc fa 25 habitacions diàries. Parla ara la representant d’un partit de moda. Parla bé, es nota que ha estudiat. Parla, amb vehemència, d’explotació i de salut laboral. “Ben dit”, apunta en veu baixa. La política del partit de moda tampoc fa 25 habitacions diàries. Les notícies també parlen dels papers de Panamà i de cadenes hoteleres que operen a paradisos fiscals.

Amparo agafa la bossa. No li sobra el temps. La companya ja la deu esperar a la porta. Fa cinc minuts que és l’hora. A l’ascensor repassa els missatges. N’hi ha un de la seva filla, que estudia a Barcelona una carrera universitària. Els estudis de Marta han costat milers de llits d’hotel i els jornals del seu marit, durant anys. Ha pagat la pena. Marta, per sort, tampoc fa 25 habitacions d’hotel diàries.

De camí a la feina, la seva companya no atura de parlar. Avui exhibeix un catàleg de petits drames quotidians. Amparo fa com que l’escolta i mira per la finestra. La monotonia del paisatge, el de sempre, li permet concentrar-se en ella mateixa. Fa els comptes dels dies que li queden a l’hotel. Repassa el calendari de la seva obsolescència. Es mira les mans. Es toca l’esquena, malmesa. La seva companya li ha fet una pregunta que ella respon amb un lloc comú, una obvietat. La seva amiga es conforma amb el comentari i continua parlant. No han tocat les 07.00 hores i Amparo ja brolla. Treu un ventall de la bossa. Fa dos anys que l’aire condicionat del cotxe de la seva companya està espenyat. Mai no ha aguantat la calor. De fet, odia l’estiu. Sempre l’ha odiat. Amparo, que es jubila enguany, somia en el fred.

“Estoy hasta el coño, Amparito. Qué suerte que te jubilas”, li diu la seva companya i amiga en arribar a l’hotel. A Amparo mai no li ha agradat aquest tipus de llenguatge, però Merche sí que farà avui vint-i-cinc habitacions, i això uneix molt.

stats