Andorra i l’economia dels ecosistemes

A Andorra ja fa anys que ens qüestionem quin ha de ser el nostre encaix dins d’un món que evoluciona al frenètic ritme que marca la tecnologia, la innovació i el desenvolupament del coneixement en general. Un món cada cop més global i menys local, on s’imposa la transformació digital, on la informació és molt més accessible i circula a molta més velocitat. En aquest context, Andorra, com qualsevol altre país que treballa per construir un futur sòlid i estable, cerca crear el seu espai de prosperitat sobre la base dels seus avantatges competitius, fàcilment identificables però amb una enorme dificultat per posar-los en valor.

Sí, estem treballant per construir una marca de país on justament puguem arribar a exhibir les nostres millors virtuts i fer-les visibles al món, però serà prou convincent el missatge que projectem? I si finalment el contingut es queda curt o no és prou atractiu per captar suficientment l’atenció d’uns potencials interessats internacionals, cada cop més exigents per la facilitat amb què accedeixen a la informació global?

La reflexió ens porta a analitzar la feina feta i la que ens queda per fer per a construir aquest model de país que després hem d’exhibir i fer exitosament visible. En aquest sentit, ens hem atrinxerat de moment en allò que ens ha fet prosperar històricament: el turisme, la neu, la natura, l’esquí, l’esport de muntanya, i la influència positiva en el consum de serveis en tot aquest àmbit sí, però i el comerç? Sentim comentaris no gaire positius, i que denoten estancament i retrocés en les vendes. I la resta de sectors? Que hi ha millores? Sí. Que hi ha un augment de consum intern? També, és clar; sortint de la majestuosa crisi que ens ha colpejat durant anys és normal que el consum intern s’estabilitzi i augmenti. Més venda de vehicles? Val, sí i què més? L’augment d’assalariats -que no pas dels salaris-, l’arribada de nous residents, però i què més? Ens hem de conformar amb això? En tenim prou per consolidar la nostra economia els propers anys? La resposta és ‘no’

El procés d’obertura econòmica tenia com objectiu principal sortir de la crisi, obrir aquesta economia a tots els sectors i en conseqüència fer créixer el nostre PIB. La realitat demostra però que la diversificació està costant molt més del previst, sigui perquè objectivament és difícil, sigui perquè deixar enrere el passat és complicat, sigui perquè ens manca visió, determinació i valentia per afrontar la transformació que el nostre país i la nostra ciutadania necessita.

Que no s’enfadin els polítics. No és tota d’ells la culpa, ni molt menys. Andorra ha afrontat molts canvis en molt poc temps i encara en queden d’importants a nivell estructural, bàsics per l’esdevenir de la nostra societat.

Però i què podem fer per a què la diversificació sigui un èxit? Al meu humil entendre, la resposta cal trobar-la en aquests avantatges competitius que tenim clarament identificats. Centrem-nos per un instant en el marc en què estem configurats. Ubicació estratègica al sud d’Europa entre dos grans països, un entorn natural incomparable, una qualitat de vida excepcional, una seguretat ciutadana sense competència i una minúscula extensió com a país que tot ho fa més fàcil o així hauria de ser.

Si posem en contacte aquest escenari amb les diferents fórmules de desenvolupament del ‘talent’, probablement donarem amb la clau de com crear un model diferencial i suficientment atractiu com per assolir el doble objectiu de consolidar una diversificada economia i per tenir èxit en les nostres estratègies comunicatives futures.

Si ens fixem en els ecosistemes desenvolupats al voltant de l’emprenedoria i la innovació, per exemple, coexisteixen incubadores d’empreses, parcs tecnològics, centres de negoci, centres educatius zones residencials, de serveis i d’oci..., i ho extrapolem a diferents sectors ens adonarem del veritable potencial que tenim al nostre país.

Mes enllà del sector tecnològic, que sembla estar arrelant al país, tot i que necessita una empenta important per tal de convertir-lo en un autèntic ecosistema, i amb el denominador comú de caminar vers l’excel·lència, que crec ha de ser el ‘leitmotiv’ de tota la nostra estratègia de marca, imaginem-nos un ecosistema vinculat a la formació i l’educació professional, universitària o a la investigació i el desenvolupament, amb les sinergies que podria arribar a generar, especialment en la potenciació de talent nacional i captació del internacional. Educació que pot donar lloc a nous ecosistemes, imaginem-nos en àrees com l’hostaleria, la restauració i el comerç, o com el de la sanitat i el ‘wellness’ o l’esport.

Aquests ecosistemes, més enllà del títol que els posem, en res s’assemblen al que en diem ‘clústers’ al nostre país i que poc han pogut fer encara pel desenvolupament real de la nostra economia.

Si tenim una facultat de medicina, per exemple, veurem proactivitat, tant a nivell de captació d’estudiants internacionals, com d’aparició de nous professionals que en un futur, investigaran, prestaran serveis als nostres centres sanitaris, educaran i formaran a futurs nous professionals del sector.

Si tenim escoles professionals especialitzades en l’àmbit de l’hostaleria, la restauració o el comerç, crearem oportunitats per als nostres joves, atraurem també estudiants internacionals, potenciarem l’aparició de nous establiments o nodrirem els actuals de gent més ben formada al servei d’un públic potencial que podrà ser més exigent que no pas ara. I que dir si treballem a fons un ecosistema encaminat a posar en valor salut, ‘wellness’, esport, o fins i tot, la nostra cultura i idiosincràsia o singularitat històrica?

Coneixem de la voluntat política d’impulsar l’economia del país, però hem vist que per passar d’un petits clústers a autèntics ecosistemes generadors de progrés calen estratègies i esforços addicionals. Un cop més, i emulant el treball publicoprivat de la marca Andorra, aconsellaria la creació d’una taula publicoprivada encaminada a identificar i impulsar aquests ecosistemes d’economia real que poden arribar a ser autèntics dinamitzadors econòmics i així ser encara més atractius per aquells als que pretenem seduir amb les nostres estratègies comunicatives derivades del ‘branding’ d’Estat.