Andorra rental smart country

Us imagineu quin contrasentit més extraordinari convertir els futurs ressorts impulsats per cadascuna de les set parròquies dels mal anomenats 'habitatges socials', en els immobles més acondiciats del país?

És indubtable que Andorra, com qualsevol altre país europeu del nostre entorn, no està exempt dels problemes o disfuncions relacionades amb l’habitatge. Les darreres setmanes amb més intensitat, tot i que ja feia molts mesos que s’evidenciava, la qüestió del lloguer ha esdevingut una preocupació social de primera magnitud i se n'han fet ressò institucions, agents polítics i socials, mitjans de comunicació, i en general, una ciutadania que, liderada per un compromès Raonador del Ciutadà, ha fet reaccionar a uns i altres asseient-los en una taula per tal d’abordar el problema, identificar les causes i cercar les solucions més adients. La Comissió Nacional de l'Habitatge ha començat doncs a caminar amb l’objectiu de propiciar un estudi del mercat de lloguer i un cens d’habitatges buits i així, juntament amb la reforma legislativa impulsada per l’actual Govern, tractar de pal·liar les evidents mancances de l'habitatge de lloguer i l’accés d’una part de la població que no pot assumir l’increment de preu que s’ha produït els darrers temps.

Durant dècades el mercat immobiliari ha semblat funcionar harmònicament o almenys adaptat a les necessitats del moment. De fet, ni en els moments de més afluència de turistes hivernals es parlava de la manca d’habitatges pels temporers. Tanmateix, la promoció immobiliària, que com una acordió creixia i s’aturava al ritme de les economies dels països del nostre entorn, propiciava la inversió i l’especulació dels no residents, quan l’adquisició d’habitatges i l’opacitat pre-homologació era una opció per a “diversificar”. Això si, de promoció i construcció d’habitatge social no en parlava gairebé ningú, ni semblava una necessitat, fora d’algun cas puntual com ara un projecte impulsat per la CASS. Però és que els preus de lloguer de principis del 2000 seguiren creixent fins a la crisi del 2007 assolint nivells als quals fins i tot avui en alguns casos i zones encara no s’hi ha arribat. Al final però, la crisi mundial ho va fer esclatar tot i, tal com ha succeït també en el model econòmic i fiscal del país, també el mercat immobiliari haurà de reaccionar als nous temps i paradigmes que afronta Andorra, ara que s’ha vist privada en part dels privilegis que la varen fer forta i quin diferencial propiciava una economia especulativa que mai més tornarà. El llegat d’aquella època, un indeterminat nombre d’habitatges buits atrapats en el bucle de l'intercanvi automàtic d’informació fiscal que no es va saber preveure.

La superació de la crisi i l’aposta per la diversificació econòmica i la inversió exterior ha fet reaccionar el mercat immobiliari, especialment el de lloguer i no sempre en benefici d’una ciutadania que en molts casos no s’ha beneficiat de la millora econòmica en forma d’augment del poder adquisitiu. La llei de l’oferta i la demanda i l’aparició d’un client de lloguer amb una capacitat econòmica superior és cert que ha propiciat en alguns casos un increment evident del preu de lloguer de determinats habitatges. A major demanda major preu. Fins aquí tot normal. Però en un centenar de casos denunciats al Raonador del Ciutadà semblaria que la condició per continuar vivint en un habitatge, aquella llar que has creat anys enrere i que tant et costa de deixar, és renovar el contracte amb un preu molt superior i en molts casos inassolible en un mercat canviant on ben segur, en aquella zona, ja no trobaràs un habitatge amb un preu tan assequible com el que vares aconseguir en èpoques pretèrites. Aquí neix el problema real.

Uns diran que 100 casos d’abús en un país amb 25.000 llars aproximadament és un problema petit però atenció, això pot anar in crescendo si no es fa res al respecte. Que hi hagi zones on el preu de l’habitatge pugi no és el problema, sinó que aquelles famílies que no poden assumir aquest increment puguin trobar una alternativa i és justament aquí on les institucions i els governants han de fer bé la seva feina.

El tema d’avaluar els preus de lloguer i de limitar el seu augment s’ha plantejat i aplicat a grans capitals europees. Barcelona, en coordinació amb l’estat espanyol, es planteja una reforma que habiliti als ajuntaments a liminar el preu del lloguer en “zones de mercat estressat”. París també ho ha fet, així com Berlín, sempre en determinades zones, clarament identificades, i limitant els augments a un 10 o un 20%.

Però la solució definitiva no arribarà fins que el nostre Govern i la resta d’agents implicats en el procés, no impulsin una política d’habitatge perdurable en el temps. És aquí on Andorra té una nova oportunitat de fer valdre la condició d'smart country, també en matèria d’habitatge. Vet aquí la meva particular recepta per trobar solucions al tema.

Primer, potenciar la continuïtat de la Comissió Nacional de l’Habitatge. No seria el primer cop que tot queda en una foto o una notícia d’arxiu. Aquesta comissió cal dotar-la d’estructura estable i dividir la feina en sots-comissions especialitzades, entre elles, una que potenciï el diàleg amb altres institucions homòlogues del món i propiciï un fòrum de debat internacional que Andorra pot acollir de forma permanent.

Segon i simultàniament, crear un taller/laboratori d’idees per tal d’identificar les tecnologies més innovadores a nivell constructiu que per preu, solidesa i rapidesa permetin construir habitatges assequibles i en temps rècord. Ja hi ha avui al mercat una oferta sorprenent en aquest sentit.

Tercer i més important, identificar les opcions socialment més avançades, tant a nivell de convivència integradora com de sostenibilitat i dissenyar i impulsar ressorts compostos d’habitatges però també dels més innovadors serveis per fer de tals complexos una veritable experiència de vida i un exemple pel món que ens faci ser únics i diferents també en un aspecte tan sensible com la generació d’espais vitals per ésser convertits en les futures llars de la nostra ciutadania. Cal superar la concepció de l’habitatge social com a bàsic, barat i marginal, per elevar-lo a la categoria d’habitatge digne, integrador, sostenible, innovador, potenciador de la convivència social i tecnològicament a l’avantguarda de les experiències més diferencials.

Tot plegat no serà possible sense la col·laboració dels propietaris dels terrenys i en especial dels terrenys públics. Les set parròquies d’Andorra disposen de molts terrenys requalificables on desenvolupar aquests ressorts. Cal implicar i motivar evidentment al sector privat per a què participi d’aquest procés i tots junts col·laborar estretament amb l’objectiu de pal·liar les evidents mancances d’avui i el més important, retornar la il·lusió a una ciutadania que ja ha patit prou ensurts els darrers temps i que necessita solucions immediates al problema de l'habitatge.

Us imagineu quin contrasentit més extraordinari convertir els futurs ressorts impulsats per cadascuna de les set parròquies dels mal nomenats 'habitatges socials', en els immobles més acondiciats del país? Quina lliçó per a més d’un propietari que abusa en el preu per habitatges antics, insalubres, mancats de les més mínimes condicions, que fa dècades que no renova i això si, que pretén obtenir-ne un desmesurat preu sense la més mínima sensibilitat per aquella família que abnegadament ha complert durant anys amb allò que se li exigia.

Doncs per aquesta i per a moltes famílies del país cal edificar una nova esperança en un futur habitatge que no només sigui digne, sinó el millor, al que tothom aspira i no pel seu cost, que és assequible i mesurat, sinó per la seva qualitat. Creieu-me, el que explico és possible i de fet ja ha succeït en altres indrets del món. Obrim la ment doncs, explorem nous horitzons i cerquem la solució de l’habitatge d’Andorra. La nostra ciutadania s’ho mereix, oi? Doncs va.

Etiquetes